dimarts, 6 de desembre del 2011

POMPEYA. Cabaret. Music Hall. Paral·lel 52. (1914-1941)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1918.- L'entrada al Pompeya pel número 103 del carrer Nou de la Rambla (Foto: Josep Brangulí)


*1920.- L'entrada al Cabaret Pompeya al número 52 del Paral·lel en una imatge captada a l'any que hi va explotar la bomba.

*1930's.- Programes de mà amb les artistes habituals que actuaven al Pompeya, entre elles la popular Bella Dorita (Font: Benet Rossell. Cliqueu a sobre per ampliar.)

El Music-hall Pompeya fou un dels cabarets més populars del Paral·lel durant la primera meitat del segle XX. Era situat a la cantonada amb Nou de la Rambla (l'entrada al local era pel número 103 d'aquest carrer) just on avui es troba la Sala Bagdad.
Fou obert el 19 de desembre de 1914 en el local que abans havia estat Teatre Gayarre i era freqüentat per obrers, estudiants i classes populars. El seu aspecte extern era extraordinàriament simple i recordava més un magatzem industrial que no pas un local d'espectacles i diversió. La clientela hi consumia llimonades i cerveses i la permissivitat permetia a l'interior uns nivells elevats de la xerinol·la i soroll. L'espectacle començava a primera hora de la tarda i s'hi feien tres sessions. Les artistes (ballarines i canzonetistes) desfilaven per la pista, s'insinuaven al personal amb moviments sinuosos i dialogaven amb el públic generant converses picants que anaven pujant de to. Esporàdicament mostraven alguna part íntima de la seva anatomia entre l'expectació i l'embadaliment dels congregats.
El Pompeya va passar tràgicament a la història del pistolerisme a conseqüència de l'atemptat que va patir el dia de 12 de setembre de 1920 poc després de la mitjanit. Eren els anys de lluites aferrissades i sagnants entre els activistes del Sindicat Únic (anarquista) i del Sindicat Lliure (emparat per la patronal). Dos dies abans, en un enfrontament entre bandes armades, havien resultat morts dos treballadors de La Publicitat afiliats al Sindicat Lliure. Va ser aleshores quan els activistes d'aquest sindicat van decidir provocar un atemptat per tal que s'inculpés als membres del Sindicat Únic. Aquella nit durant el descans de l'espectacle, Inocencio Feced, confident de la policia i activista del Lliure, va deixar una bomba sobre una de les butaques, la va cobrir amb la seva gorra i se n'anà als lavabos. Només uns minuts després, l'artefacte va esclatar amb el resultat de 6 morts i 18 ferits greus. Feced va ser detingut, però no es va poder demostrar res i el pistoler acabaria en llibertat uns dies després i tres anys més tard encara podria participar en l'escamot que va assassinar a Salvador Seguí, El Noi del Sucre. 


*1920.- La Vanguardia del dimarts 14 de setembre recollia així el fets de l'atemptat del Pompeya. (Cliqueu a sobre per ampliar-ho).

*1920.- Destrosses provocades per la bomba que va esclatar al pati de butaques del Pompeya el 12 de setembre d'aquell any.

Al poc temps, el Pompeya es va recuperar del trauma d'aquesta matança i va continuar la seva singladura al Paral·lel. Durant la primera meitat dels anys 1930's, sota la direcció d'Antoni Astell, el local va viure un nou període d'esplendor. Astell va ampliar el Pompeya amb la compra del local del costat, on hi havia el cafè La Subasta, hi va fer una reforma radical i va dotar-lo d'una façana més cridanera. A l'interior es va instal·lar una passarel·la lluminosa amb uns jocs de llums espectaculars que ressaltaven els artistes acolorint les seves figures. La contractació d'artistes de reconegut prestigi com Bella Dorita o Estrellita Castro van ajudar a augmentar la categoria del local. El conjunt ampliat disposava a més de dues dependències annexes: el Cabaret Dancing Palace i el Hollywood Bar Dancing.

*1925.- El Pompeya va tornar a funcionar després del desgraciat incident de la bomba.

*1931.- Programació del Pompeya a l'abril d'aquell any, la setmana abans de la proclamació de la Segona República.



Després de la Guerra Civil però, el Pompeya ja no era el mateix i va caure en una decadència que precipità el seu tancament a començaments dels anys 1940's. El que quedava del local va ser enderrocat i el 1947 s’hi van inaugurar els  Jardines Casablanca, amb el mestre Demon com empresari.
L'escriptor Andreu Martín ha evocat aquest mític local del Paral·lel en el seu llibre Cabaret Pompeya, una obra del gènere de novela negra publicada el 2011.