dilluns, 30 de novembre del 2015

ANTICS URINARIS PÚBLICS DE LA PLAÇA DEL TEATRE (1929-1980's)


Cap a finals de la dècada dels 1920's les vespasianes havien ja desaparegut dels carrers de la ciutat i el pas del temps i les normes de sanitat pública demandaven uns urinaris més segurs, nets i protegits. La Rambla continuava essent el rovell de l'ou de la ciutat i l'ajuntament va decidir que la plaça del Teatre era un punt idoni per construir-hi uns urinaris soterrats.
El lloc escollit era a sota mateix del monument dedicat al prohom del teatre català Frederic Soler i Hubert Pitarra (1839-1895), que s'havia erigit al 1906 segons un projecte de l'arquitecte Pere Falqués i l'escultor Agustí Querol

*1928.- Tanca instal·lada al voltant al monument a Pitarra per executar les obres dels urinaris soterrats de la plaça del Teatre.

El 1928 començaren les obres dels urinaris soterrats que reberen una important oposició per part d'alguns grups d'aficionats al teatre i molt en especial per alguns descendents i familiars de Pitarra, que interpelaren les autoritats municipals intentant fer-los entendre que el desparegut de dramaturg no mereixia aquest tracte de veure com milers de persones orinaven a diari sota el seu monument. Es va parlar fins i tot de traslladar el monument a un altre indret, però la proposta fou finalment desestimada per l'ajuntament.

*1928.- Crònica del ple de l'Ajuntament publicada a La Vanguardia del 23 de maig que recull la intervenció d'un familiar de Pitarra contrari a la instal·lació dels urinaris.

*1930.- Crònica de la reunió de la Comissió Municipal Permanent a les planes de La Vanguardia



*1940's.- Durant el fraquisme els urinaris continuaren actius. En aquesta imatge es pot veure la barana de l'escala d'accés al soterrani.

Els originals urinaris de la plaça del teatre varen passar a formar part del paissatge de la Rambla durant més de 50 anys i varen subsistir fins ben entrada la dècada dels 1980's. Foren clausurats al·legant el perill que representaven pels vianants i usuaris en una zona molt conflictiva a nivell de delinqüència i drogaadicció.
No obstant això, més de 20 anys després, uns altres urinaris més moderns i també soterrats varen ser inaugurats al mateix lloc per l'ajuntament al maig de 2006. El nou servei incorporava 13 lavabos per a dones i uns altres 13 per a homes control·lats per una cabina blindada amb personal de seguretat connectat directament amb la Guàrdia Urbana.

*2006.- Un operari donant els ultims retocs a una de les entrades dels urinaris poc dies abans de ser inaugurats. 

diumenge, 29 de novembre del 2015

MONTE-CARLO. Music-Hall. Nou de la Rambla 26. (1915-1926)

Inaugurat el 16 de desembre de 1915, molt a prop del prestigiós Edén Concert, aquest local, dirigit en els seus primers anys per Manolo Bielsa, va contribuir poderosament a consolidar el carrer Nou com un dels més animats de la zona del Barri Xino i juntament amb el Paral.lel com el més prolífic en locals de music-hall

Una de les seves artistes destacades fou Aixa la Hebrea, una cupletista procedent del nord del Marroc que va adquirir gran fama en diverses localitats espanyoles. 

*1922.- Ressenya sobre la programació del Monte-Carlo publicada a Eco Artístico en el seu número 408 corresponent al 30 de gener.

En la seva darrera etapa el Monte-Carlo havia canviat d'empresari i era dirigit per  Roberto Viñas amb Conchita Garzón com a cap de cartell.

*1924.- El Monte-Carlo a la cartellera del diari El Diluvio al juliol d'aquell any. 

*1920's.- Conchita Garzón, una artista que va triomfar al Monte-Carlo del carrer Nou i a d'altres locals del Paral.lel. (Foto: Estudi Carreras. Carrer Nou de la Rambla (Asalto) núm. 78. Font: todocoleccion). 

*1926.- Amb aquest esqüet anunci publicat en premsa, el Monte-Carlo es posava en venda a l'estiu d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia. Edició del dia 11 d'agost). 

El Monte-Carlo va desaparèixer a finals de 1926 i només uns mesos després, ja a l'any següent, el mateix local va ser ocupat pel Cinema Odeón. 

EL GRAN KURSAAL. Guàrdia 14 (1935-1938)


Cap a mitjans de la dècada dels 1930's  l'antiga taverna flamenca coneguda com Casa Juanito El Dorado del carrer Guàrdia va ser venuda pel seu propietari, que va optar per tornar a la seva Mallorca natal quan es va fer palès que la seva salut començava a afeblir-se. Amb el canvi de direcció el local fou rebatejat amb el nom de Gran Kursaal.
Explica el cronista Sebastià Gasch [1] que el local va anar perdent progressivament l'encant que havia aconseguit anteriorment i que li havia atorgat un nom prioritari dintre del circuit flamenc del Barri Xino. El nou propietari, entestat en dotar al local d'una nova personalitat, va anar fent desaparèixer elements decoratius de l'antic Juanito El Dorado. I a nivell d'espectacles el cert és que el Gran Kursaal va esdevenir un dels locals predilectes pels amants dels imitadors d'estrelles i els transformistes, mentre que el flamenc va quedar només com un complement, representat per noms com el del ballarí Rayito de Madrid, entre d'altres. El drama de la Guerra Civil va truncar aquell projecte com a molts altres en aquell barri que anava perdent el caliu d'abans i s'abocava cap a uns anys miserables i difícils.

*1930's.- Emplaçament de la finca on hi hagué el Gran Kursaal. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

[1].- Gasch, Sebastià. A la luz del recuerdo. Dichas y desdichas de un local nocturno.  Revista Destino. Maig de 1962

dissabte, 28 de novembre del 2015

TEATRE PRINCIPAL. Façana original. (1847-1915)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ i JORGE ÁLVAREZ


*1860's.- Dues imatges de la façana original del Teatre Principal 

L'any 1840, l'antic Teatre de la Santa Creu situat al Pla de les Comèdies de la Rambla adoptava el nom de Teatre Principal que ha vingut conservant fins l'actualitat. Cinc anys després s'iniciava una profunda reforma que va canviar radicalment la seva façana ovalada. El 1847 ja era enllestida la nova, obra de l'arquitecte vigatà Francesc Daniel Molina i Casamajó (1812-1867) que incorporava un seguit d'escultures i relleus adossats a la paret i una cornisa rectilínia que després va ser modificada amb l'afegitó d'un frontó arrodonit sobre el rellotge i una modificacio en els baixrelleus que l'envoltaven.
Al pis principal rera la balconada hi havia quatre pedestals truncats amb figures al·legòriques a les seves bases i sobre els que eren situats uns petits busts dels dramaturgs Lope de Vega, Calderón de la  Barca, Vicent Garcia (rector de Vallfogona) i l'actor Requeno. Els noms d'aquests quatre personatges eren gravats sobre les seccions que trencaven la continuïtat de la balaustrada. Altrament, sobre els espais intermitjos de les tres grans arcades dels finestrals Molina va dissenyar un seguit d'àngels amb les ales i els braços estesos.

*1860's.- Detall dels relleus escultòrics de la façana original de Molina. 

*1900's.- La façana de Molina amb la modificació de la part superior

*1900's. Detall de la balconada del pis principal amb els quatre busts de Lope de Vega, Calderón, García i Requeno.

L'incendi del 4 de novembre de 1915 va provocar la destrucció i la desaparició del teatre. Tot i que les parets de la façana van quedar dempeus, en la posterior reforma es van perdre les escultures i baixrelleus dels quals avui només se'n conserven les dels baixos de l'edifici, amb els quadre medallons de Bartomeu Ferrari, que representen a María Malibrán, Isidoro Máiquez, Julián Prieto i Caylon 

*1900's. Una altra imatge del teatre abans de l'incendi que comportaria la pèrdua dels elements escultòrics de la façana.

*1915.- Mobles i material aplegat davant el teatre durant l'incendi (Foto: Frederic Ballell)

*1915.- Les butaques de fusta del teatre van ser arrenglerades sobre la Rambla per evitar una més gran propagació de les flames. (Foto: Josep Brangulí)

*1915.- Estat en que quedà l'interior del teatre un cop apagat l'incendi.

*2015.- Els medallons de Malibran i Caylon s'han conservat fins a l'actualitat.

*2010's.- Façana actual del Teatre Principal després de la darrera rehabilitació.

divendres, 27 de novembre del 2015

MERCAT DEL NINOT. Instal·lació provisional. Plaça Duran i Reynals. (2009-2015)


*2013.- L'accés sud al mercat provisional del Ninot plantat sobre la plaça Duran i Reynals. A l'esquerra de la imatge la paret del recinte de l'Hospital Clínic i la bandera de la Universitat de Barcelona onejant sobre el frontó de la Facultat de Medicina.

Entre maig de 2009 i octubre de 2015 el Mercat del Ninot va quedar instal·lat en una carpa provisional de mòduls prefabricats davant de la Facultat de Medicina de l'Hospital Clínic, amb sengles entrades pels extrems properes als carrers de Còrsega i Provença i una de central a l'alçada del carrer Rosselló,
Mentrestant les obres de rehabilitacio i reforma de l'antic recinte del mercat es van perllongar durant sis llargs anys fins al maig de 2015 que fou inaugurat el nou Ninot en les vigílies de les eleccions municipals que va perdre l'alcalde convergent Xavier Trias davant de la candidata de Barcelona en Comú Ada Colau.
El mercat provisional va viure el canvi de nom de la plaça sobre el que estava instal·lat, que va passar a ser dedicada a Duran y Reynals d'acord amb la proposta aprovada per l'ajuntament, que deixava enrera l'antic nom dedicat al doctor Ferrer i Cajigal. Va suposar també la pèrdua provisional d'una zona verda que històricament mai ha quedat prou consolidada, en part per les dificultats per al creixement d'arbres de gran capçada a causa de l'aparcament soterrani que hi ha sota la plaça.

dimarts, 24 de novembre del 2015

CASA FRANCESC AVELLANA. Façana original. 1899-1960's



En el sempre dolorós i trist capítol dels escapçaments d'edificis seria injust passar per alt el que va patir la Casa Francesc Avellana
Edifici bastit el 1899 per l'arquitecte Salvador Vinyals a la cruïlla del Passeig de Gracia amb la Diagonal, molt abans dels fanals modernistes d'en Falqués i de l'obelisc de la República que els franquistes transformaren per enaltir la seva particular victòria, aquesta construcció, originàriament de cinc alçades per sobre d'un semientresòl, destacava pels seus dos trams de tribunes situades a les cantonades i coronades per unes elegants cúpules nervades amb esvelts terminals. Una cornisa de pedra treballada, que es desplegava per sobre de l'últim pis amb un frontó triangular sobre la façana de la Diagonal, completava la part superior de l'edifici
Tots aquests elements esmentats varen ser suprimits en un acte vandàlic de la febre immobiliària que va engendrar i desenvolupar el porciolisme des de finals dels anys 1950's. Aquestes cúpules de la Casa Avellana, que havien contemplat tantes demostracions dels bombers de la ciutat que en el primer terç de segle XX eren habituals al Cinc d'Oros, varen caure poc després que al davant mateix de l'edifici s'aixequés el fred volum del Banco Comercial Trasatlántico (avui Deustch Bank). La casa fou barroerament remuntada aprofitant al màxim la permissivitat urbanística que autoritzava a afegir àtics i sobreàtics per guanyar metres quadrats per a oficines i habitatges, encara que fos a costa de destruir obres del patrimoni arquitectònic.


*1950's.- La façana de l'edifici pocs anys abans de la destrossa (Foto: Fons Ferran/ANC) 

*2015.- La lamentable remunta aplicada a la Casa Avellana a començaments dels 1960's va despersonalitzar totalment l'edifici, que actualment passa gairebé desapercebut als ulls del vianant. (Foto: GoogleEarth)

dissabte, 21 de novembre del 2015

ELS CAMPS ELISIS (1855-1873)


1858.- El llac i la muntanya russa eren les atraccions estrella dels Camps Elisis. (Font: Llibreria Josep Lluch. Barcelona)

El recinte ocupava una extensió aproximada a l'equivalent a vuit illes de l'Eixample i s'estenia des del carrer Rosselló fin a Aragó i dels de Passeig de Gràcia fins al curs del Torrent de l'Olla que baixava de Gràcia. Va ser projectat per Josep Oriol Mestres i Esplugas (1815-1985) i va tenir l'honor de ser el primer parc d'atraccions de la història de la ciutat. 
Hi destacava una espectacular muntanya russa que va provocar l'admiració de la ciutadania de l'època, que mai havia vist construccions d'aquesta mena. Al seu voltant s'escampaven les diferents instal·lacions i serveis (teatre, sala per a ball i concerts, cafè, restaurant, vaqueria i fonda) així com gronxadors, cavallets, espais d'aigua, gàbies, hivernacles i una gran esplanada polivalent, que tan aviat podia servir per instal·lar-hi un circ, com per celebrar-hi una corrida de toros, o curses de velocitat i espectacles esportius.

*1854.- La muntanya russa dels Camps Elisis era el buc insignia del complex lúdic situat a mig camí entre Barcelona i Gràcia. (Foto: F. Gobinet de Villecholes)

El saló de ball i concerts era en els seus orígens una estructura de ferro colat que sustentava una gran nau rectangular amb una coberta de fusta. En els seus extrems tenia situats el cafè i el restaurant respectivament. L'escenògraf francès Fèlix Cagé va ser l'encarregat de la decoració interior. Al 1865 Mestres va transformar aquest saló en un teatre amb escenari, vestíbul i noves façanes que van contribuir a millorar sensiblement l'anterior versió. Aquest teatre es pot considerar com l'antecedent immediat del Teatre Líric que va començar a funcionar en aquell mateix indret a partir del 1881.  

*1852.- Plànol de la façana del projecte original de la sala de ball dels Camps Elisis, obra de Josep Oriol Mestres (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)


Una imatge de la sala dels Camps Elisis

*1852.- Plànol del projecte original pel restaurant dels Camps Elisis 


*1852.- Dibuix de l'interior de la sala de ball i concerts dels Camps Elisis, signat per Mariano Borrell i Benedicto. (Font: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona)


*1860.- Banquet celebrat en homenatge als voluntaris catalans al saló dels  Camps Elisis, signat per Luis Cavagliani (Font: Arxiu Municipal de Barcelona)


*1860.- Llotja Reial instal·lada als Camps Elisis amb motiu de la visita a Barcelona  de la reina Isabel II (Font: Biblioteca Nacional de España)




* Plànols que ens orienten sobre l'emplaçament exacte dels Camps Elisis a la frontera entre Gràcia i Barcelona a mitjans del segle XIX. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

El 1873 totes les instal·lacions havien tancat llevat del teatre que va seguir programant durant 3 anys més. Els Camps Elisis van quedar condemnants per l'ambiciós projecte urbanístic que comportava l'execució de l'Eixample Cerdà en aquella zona que havia d'unir Barcelona amb Gràcia. 
L'únic record que ens queda avui del que van ser aquells Camps Elisis el tenim en el passatge que duu el seu nom i que discorre en direcció mar/muntanya per l'interior de l'illa formada pels carrers València, Mallorca, Passeig de Gràcia i Pau Claris. 

divendres, 20 de novembre del 2015

PABELLÓN DEL BUEN RETIRO (1886-1887)

Teatre de vida efímera edificiat amb les restes de la ferralla del Teatro del Buen Retiro just després d'enderrocar-se aquest. Segons alguna premsa de l'època [1], ni tan sols era digne per ostentar la categoria de teatre, ateses les seves limitades condicions per acollir espectacles lírics. 
S'ubicava just darrera del Buen Retiro, entre les cases Gibert i Narcís Sala i l'empresa que el gestionava va contractar una companyia d'òpera per executar les representacions teatrals.
La seva desaparició va permetre donar via lliure a l'enllaç del Passeig de Gràcia amb la Rambla Catalunya a través dela Ronda Universitat.

[1]. Diario de Barcelona. Almanac 1887

Enllaç d'interès: Els Jardins de la Casa Gibert (Enric Comas i Parer)

PAVELLÓ DEL BANCO VITALICIO DE ESPAÑA. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ. ENRIC COMAS i PARER i JESÚS SERDIO



*1929.- Imatge exterior del Pavelló (Foto: Gabriel Casas i Galobardes / ANC)

Aquest original pavelló era situat a l'esplanada que hi havia al costat del Palau Nacional en direcció a l'avinguda de Montanyans. Va ser aixecat segons un projecte de l'arquitecte Lluís Bonet i Garí (1893-1993), home vinculat a la continuació de les obres de la Sagrada Família després de la mort de Gaudí i a la pròpia entitat bancària del pavelló, per qui va projectar la seva seu central a Passeig de Gràcia/Gran Via a finals dels anys 1940''s.
El Banco Vitalicio de España havia nascut a Catalunya després de la fusió de l'asseguradora La Previsión amb el Banco Vitalicio de Cataluña. Se'l considera una de les entitats pioneres en les assegurances de vida al nostre país

*1929.- Descripció del Pavelló del Banco Vitalicio de España publicada a la revista La Ilustración Iberoamericana.


*1929.- Una altra imatge del pavelló amb les cúpules del Palau Nacional al fons. (Foto: Josep Forns / MCTC).

*1929.- Imatge nocturna del pavelló.

dimarts, 17 de novembre del 2015

CASA MANUELA GANDIA. Construcció original (1885-1940's). Rambla de Catalunya / Gran Via.

Agraïments a EMILIO GÓMEZ FERNÁNDEZ, FRANCISCO ARAUZ. MIQUEL F. PACHA i ENRIC COMAS i PARER.


*1890's. - Imatge de la Casa Manuela Gandia continguda a Arquitectura moderna de Barcelona de Francesc Rogent. 

És habitual trobar a BARCELOFÍLIA imatges de pèrdues irreparables en el patrimoni arquitectònic de la ciutat, així com fragments d'obres modernistes o noucentistes dolorosament escapçats, alterats o definitivament desapareguts per la poca sensibilitat artística o per un excés de voracitat immobiliària.
Rarament ens trobem amb edificis que, malgrat haver patit modificacions i/o ampliacions en les seves estructures i façanes al llarg de la seva existència, han tingut un tractament respectuós de manera que les remuntes o afegitons aplicats posteriorment han sabut conservar la seva personalitat i els elements més representatius de l'original.
De la Casa Manuela Gandía, que avui podem contemplar amb tot el seu esplendor en un dels llocs més cèntrics de la ciutat, podriem dir que és un exemple plenament vigent que es pot encabir dins aquesta tipologia de la modificació respectuosa.
Obra del mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1834-1899) aquesta casa, propietat de Manuela Gandía vídua de Ferrer, ocupa la cantonada Muntanya/Besòs de la cruïlla entre la Rambla de Catalunya i la Gran Via. Fou aixecada entre 1882 i 1885 i constava originàriament de semisoterrani, entresòl i tres alçades com es pot apreciar a nombroses imatges de l'època quan el monument a Güell i Ferrer ocupava el centre de la cruïlla. La façana del darrera presentava balcons i galeries vidrades amb vistes sobre el jardí del Palau Marcet.

*1890's.- L'edifici original amb el primer monument a Güell i Ferrer al centre de la cruïla. (Foto Hauser & Menet)

*1894.- Vista lateral de l'edifici amb la Casa Pia Batlló en construcció en primer terme. (Font: Bibliothèque National de France)

L'any 1908 el Banco Vitalicio de España va comprar l'edifici i hi va instal·lar la seva seu central que substituïa l'antiga del carrer Ample 68. L'edifici va ser reformat sense alterar la façana, tot i que la entitat bancària va plantar un enorme i cridaner rètol lluminós sobre el terrat de la cantonada. La reforma dels baixos va ser projectada per l'arquitecte Joan Bruguera i Roget el 1919.

*1908.- L'edifici acabat d'adquirir pel Banco Vitalicio d'España


*1908.- Interior de les oficines del Banco Vitalicio de España

*1920.- La Casa Manuela Gandía amb el rètol del Banco Vitalicio de España al terrat. (Font: Fons Cuyàs. Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


*1930's.- Vista de l'edifici des de la part baixa de Rambla Catalunya

L'actual aparença de l'edifici data de finals dels anys 1940's quan va ser remuntat (insistim amb bon criteri), incorporant tres plantes més i un atic enretirat que conservava els dos terminals originàriament existents sobre els dos angles de la cantonada. Les galeries vidrades i els balcons de la façana posterior van desaparèixer en aixecar-se al costat l'Hotel Avenida Palace.


*1950's.- Imatge de la Casa Manuela Gandía ja remuntada fins assolir l'alçada actual. L'acompanyen el veí Hotel Avenida Palace ja edificiat i el segon monument a Güell i Ferrer a l'extrem dels jardinets de la Reina Victòria, davant del petit brollador encara sense puttis. (Foto: Cebollero)


diumenge, 15 de novembre del 2015

CASA JAUME SALLÓ. Rambla de Catalunya / Aragó. Façana original sense remuntar (1903-1965)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ

*1900's.- Imatge de la façana original de la Casa Jaume Salló captada des del carrer Aragó. A la part superior s'hi poden veure els elements desapareguts. (Foto: Autor desconegut, Col·lecció Jorge Álvarez)

Obra de l'arquitecte Jaume Sanllehy i Molist, aquesta casa d'habitatges d'estil modernista va ser aixecada entre 1901 i 1903 a la cantonada Mar/Llobregat de Rambla Catalunya amb Aragó. La seva estructura original constava de baixos i cinc alçades amb unes galeries vidriades semicirculars a les dues arestes de la façana del xamfrà.
La remunta aplicada a l'edifici a l'any 1965, en plena febre porciolista per guanyar edificabilitat a compte de les nostres joies modernistes, ens va privar de la seva cornisa amb seccions de baranes enreixades intercalades amb terminals escultòrics. La destrossa va afectar també a l'esveltesa i bellesa de les galeries de la cantonada, que malgrat tenir continuïtat en els dos pisos afegits per sota de l'àtic, van perdre definitivament l'atractiu de la coberta de l'última secció i van fer-li perdre la unitat del conjunt.


*2010's.- Vista actual de l'edifici amb les remuntes aixecades als anys 1960's. (Foto: Joan Palau)