dissabte, 30 de juliol del 2016

CARTELLERA D'ESTIU 1966


Aquell estiu de 1966 va començar amb la visita de Franco a Barcelona. L'estada del caudillo a ciutat va permetre la inauguració del Parc d'Atraccions Montjuïc, la Piscina Sant Jordi, els nous edificis de la Residència Sanitària de la Vall d'Hebron, el pavelló de la Fundació Puigvert a l'Hospital de Sant Pau així com el polígon d'habitatges La Paz a La Verneda
El circ La Ciudad de los Muchachos plantava la seva carpa al bell mig de la Plaça Catalunya, l'espectacle de patinatge sobre gel Holiday on Ice ocupava la plaça de les Arenes, mentre al Candilejas i al Romea es podien veure algunes obres de teatre en català i els inefables Festivales de España copaven la programació pública de l'estiu.

Juny 66

TEATRE




REVETLLES






Juliol 66

CINEMA





TEATRE EN CATALÀ




                                                             TEATRE I VARIETATS




BALLET SOBRE GEL



MÚSICA



Agost 66

TEATRE








            


CIRC


divendres, 29 de juliol del 2016

PAVELLÓ DE LA REPÚBLICA FRANCESA. Exposició de 1929 (1929-1930)

Agraïments a JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ


*1929.- El pavelló en una postal editada amb motiu de l'Exposició (Foto: Anguita)

La República Francesa va comparèixer a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929 amb un pavelló modest, que s'aixecava davant de l'angle que formaven les dues naus del Palau d'Alfons XII, a l'esplanada alehores coneguda com a Plaça dels Reis, abans d'arribar a les cascades i les escales que pujaven cap al Palau Nacional.
El petit edifici era obra de l'arquitecte parisenc Georges Wybo (1880-1943), que va projectar un pavelló cúbic de línies clàssiques amb algunes evocacions a l'art decó. La seva forma recordava a la d'un zigurat  amb diverses seccions superposades de formes rectangulars. Una petita secció de graons portava fins a la porta d'entrada custodiada per dues esferes de pedra artificial situades a nivell del terra. La façana era presidida per l'escultura d'una dona, obra Henri Bouchard (1875-1960) i al·legòrica de la república, que sostenia amb les mans una mena d'escut amb les inicials R.F. La seva senzillesa contrastava amb els pavellons d'altres països molt més grans i monumentals.
El pavelló va ser desmuntat un cop clausurada l'exposició a finals de 1930.

*1928.- Dibuix amb un primer esbós del projecte.


*1929.- Dues imatges del pavelló en construcció (Font: Col·lecció Jorge Álvarez)

*1929.- Coberta del fullet informatiu del pavelló francés. (Font: Col·lecció Jorge Álvarez)

*1929.- L'escultor Henri Bouchard donant els últims retocs al bust de l'escultura que presidia la façana del pavelló francès.  (Font: Col·lecció Jorge Álvarez)


*1929.- Emplaçament del Pavelló de França sobre un plànol de l'Exposició (Font: Col·lecció Francisco Arauz)

*1929.- El pavelló francès amb els templets del Palau d'Alfons XII al fons.

dimecres, 27 de juliol del 2016

EL CAMP NOU DE DUES GRADERIES (1957-1981)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA i RAMON VILALTA

*1957.- Una vista aèria del Camp Nou poc després de la seva inauguració envoltat encara de molts descampats amb el cementiri de Les Corts darrera.

El Camp Nou que es va inaugurar el dia de la Mercè de 1957 era molt més petit que el que vam conèixer després a partir del Mundial de Futbol de 1982.
Tot i que el projecte inicial dels arquitectes Francesc Mitjans (1909-2006) i Josep Soteras (1907-1989) ja preveia un estadi amb una capacitat per a 120.000 espectadors (asseguts i dempeus) distribuits en tres graderies, les estretors econòmiques que patia el club a mitjans dels anys 1950's varen obligar a deixar pendent el tercer amfiteatre, que només es va construir a la part de la tribuna coberta sota la visera on es van condicionar els espais reservats a la premsa.
Aquell Camp Nou havia viscut la cerimonia solemne de col·locació de la primera pedra un  28 de març de 1954 amb presència del president Miró-Sans, que fou en realitat l'ànima i el promotor d'aquell trasllat des del vell Camp de Les Corts fins a un estadi modern i funcional que es va aixecar entre la Maternitat i la Riera Blanca, gairebé al límit amb el terme municipal de l'Hospitalet de Llobregat.

*1956.- La visera de tribuna en construcció (Foto: Arxiu FCB)


*1960.- El Camp Nou i el seu entorn amb el barri de Les Corts al fons. (Foto: Autor desconegut)

El partir inaugural va enfrontar una selecció de Varsòvia amb el Barça i el jugador paraguaià Eulogio Martínez va ser qui va tenir l'honor de marcar el primer gol al nou estadi.
Tenia aquell primer Camp Nou un seguit de caracteristiques que el feien singular a la seva època i que amb el pas del temps es varen anar perdent. Una d'elles era el marcador original, situat a ras de gespa sobre els dos laterals del camp. Era similar a una tanca publicitària allargada i lleugerament inclinada cap a la graderia per facilitar-ne la perfecta visibilitat dels espectadors. Els noms dels dos equips i els números que indicaven els gols apareixien escrits en panells rectangulars i quadrats respectivament i eren canviats a corre-cuita quan es produia algun gol.
Aquest marcador va ser substituït, ja entrats els anys 1970's, per un altre d'electrònic allargat, format per petites bombetes que formaven les lletres. S'estenia sobre les baranes de la part inferior de la segona graderia també als dos laterals del camp. A banda del resultat, hi apareixien també les alineacions, els noms dels golejadors i les substitucions que es produien al llarg del matx. Els diferents trams d'aquest marcador de bombetes eren envoltats de reclams publicitaris.
Un altre element característic d'aquell Camp Nou era l'entorn de grava que envoltava la gespa del terreny de joc. Aleshores la distància entre les línies de banda i de fons que delimitaven l'espai de joc i el públic era molt més gran que actualment.

 
*1972.- La situació de les banquetes amb prou feines permetia la visió del joc. Per això alguns entrenadors com Rinus Michels (a la foto) s'asseien una mica més amunt (Fotos: Soriano Martín)

*1960's.- Vista de les localitats de tribuna amb cadires de fusta i el petit tram de tercera graderia sota la visera amb les cabines que allotjaven les retransmissions radiofòniques i els periodistes


*1970's.- Vista del fossat i les noves banquetes amb l'entorn recobert de gres ceràmic.

En aquestes graderies hi havia diverses zones de localitats dempeus. Unes eren situades a la part més baixa rera mateix de les porteries. Van ser les últimes localitats dempeus a desaparèixer. L'altra zona per seguir el partit dret era la de general situada a la part superior de la segona graderia en els dos extrems del camp, mentre que a la part més centrada de la lateral s'hi encabia la zona anomenada preferent de peu que era numerada.. L'any 1981 es va començar la substitució de les localitats de peu per seients fins que després de l'ampliacio del 1982 va acabar d'ocupant tot l'aforament amb seients.
L'any 1974 es va obligar a posar tanques als estadis per evitar les invasions del terreny de joc, mesura que als camps dels paisos europeus ja feia anys que estava en vigor. Al Camp Nou es va optar però, per una altra sol·lució ben diferent que va ser construir un fossat que envoltava tot el terreny de joc i que era protegit per unes baranes de ferro. Tot el voltant del fossat va ser recobert de plaques de ceràmica de l'empresa Gres Català d'un color marronós.

*1981.- Vista de la zona de localitats de peu del gol sud, mentre ja s'executaven les obres d'ampliació amb la construcció de la tercera graderia.

dissabte, 23 de juliol del 2016

QUIOSC DE BEGUDES. Gran Via / Villarroel (1930's-1960's)


*1936.- El quiosc de begudes rera de la gent fent cua per entrar al Cine Excelsior. (Foto: Carlos Pérez de Rozas)

Un quiosc de begudes singular fou el que hi hagué a la postguerra sobre el lateral sud de la Gran Via, a la cantonada amb Villarroel, just davant del cinema Excelsior.
Aquest quiosc tenia forma allargada i encabia una barra amb diversos tamborets i un espai cobert a cada banda amb marqueteria de fusta i cadires per al clients.
Va desaparèixer a començaments dels anys 1960's 

*1951.- El quisoc de Gran Via / Villarroel i la mateixa imatge ampliada abaix. (Foto: J. Francés Estorch / AFB)

*1951. Una altra imatge del quiosc  (Foto: Joan Francés Estorch). 


dimarts, 19 de juliol del 2016

GRAN PANTALLA PUBLICITÀRIA LLUMINOSA EPOK. Terrat de la Casa Agustí Manaut. Rbla.Catalunya/Rda.Universitat/Plaça Catalunya (1968-1974)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA


A partir de la dècada dels 1950, la presencia massiva de rètols publicitaris lluminosos als terrats de la Plaça Catalunya era un fenòmen que gaudia del beneplàcit de les autoritats municipals a les que els agradava aquell espectacle de colors i de llums fent pampallugues que iluminàven la nit del centre de la ciutat. Contrastava amb la dècada anterior presidida per la misèria del final la guerra. Tot i que aquesta misèria seguia instal·lada en molts indrets de la ciutat, la llum d'aquests anuncis semblava voler dissimular aquelles mancances i van passar a formar part del paissatge urbà.
Arribada la dècada dels 1960's el desarrollisme va consolidar encara més aquell fenòmen llumínico-publicitari. Fou en aquesta tesitura que a finals de 1967 es van iniciar les obres per instal·lar un novedós dispositiu publicitari sobre el terrat de la casa Agustí Manaut, a la qual només uns anys abans li havien amputat dues cupuletes cobertes de pissarra per deixar més espai als anuncis. Durant vuit mesos s'hi van fer proves i el encuriosits ciutadans van poder concloure que es tractava d'una gran pantalla formada per nombrosos punts de llum que era capaç de reproduir imatges en moviment i oferir una variada gamma d'anuncis.

*1968.- La pantalla Epok a la dreta de la imatge poc abans de la seva inauguració. (Foto: Fons Francisco Arauz)

L'aparell era promogut per l'empresa nordamericana Douglas Leigh i consistia en un panell format per 5.160 bombetes de 25 wats. La de la Plaça Catalunya va ser la primera d'aquestes pantalles instal·lada a Europa i la cinquena del món després de les de Chicago, Nova York, Mèxic DF i Tòquio. Per a la gestió dels anuncis es va crear una societat específica anomenada Movieleigh que era formada per Movierecord i Douglas Leigh Inc. El sistema es basava en pel·licules de 15 mm. que es projectaven des d'una petita sala de control, que a través d'un complex sistema de cèlules fotoelèctriques i amplificadors permetia veure la projecció ampliada a la pantalla. Cinquanta operaris es van encarregar de la instal·lacio de la pantala Epok, que amb l'estructura que la subjectava arribava a les nou tones de pes.
La pantalla alternava la projecció d'animacions amb la de missatges publicitaris i va estar present a la plaça fins a mitjans de la dècada dels 1970's. Posteriorment la seva estructura es va aprofitar per instal·lar-hi altres anuncis fixos.

*1968.- Visió nocturna de la pantalla Epok, a l'esquerra de la imatge (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

*1972.- Vista de la pantalla Epok des del darrere (Foto: Fons SACE)


diumenge, 17 de juliol del 2016

CASA ENRIC PARELLADA. Diagonal 530-532 (1917-1968). INSTITUT ALEMANY DE CULTURA (1942-1945) / INSTITUT BRITÀNIC (1945-1968)

Agraïments a VALENTÍ PONS TOUJOUSE, RAMON VILALTA i JOAN GINER

*1920's.- Vista exterior del Palauet Enric Parellada (Foto: Fons Ferran/ANC)

*1915.- Plànols presentats per Enric Sagnier per tramitar l'expedient d'obres de l'edifici

Una de les obres menors de Enric Sagnier és aquest palauet unifamiliar que va aixecar entre 1915 i 1917 per encàrrec d'Enric Parellada a la Diagonal entre Aribau i Tuset.
Enric Parellada i Pallàs (1864-1924) va ser un dels fundadors i després el director de la Companyia Peninsular de Telèfons, entitat creada el 1894 i pionera d'aquest servei al país. El 1924 va fusionar-se amb la Companyia Telefònica Nacional d'Espanya (CTNE) adoptant aquest últim nom comercial.
L'edifici s'estructurava en un nivell semisoterrat, planta baixa, pis principal i unes golfes, seguint els cànons de l'estil neoclàssic i disposava d'un jardi a la part del darrera amb paret al carrer Moià.

*1933.- Emplaçament de la Casa Enric Parellada en un plànol municipal de l'època. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)


*1939.- El requadre groc identifica la Casa Enric Parellada en una fotografia captada durant la desfilada militar que organitzaren els nacionals unes setmanes després d'acabada la Guerra Civil.

Acabada la Guerra Civil, l'Institut Alemany de Cultura que tenia la seva seu a Diagonal / Muntaner va passar a ocupar la Casa Enric Parellada. Els alemanys aliats del nou règim franquista s'instal·laven en una seu més gran i luxosa per difondre la cultura del Tercer Reich.

*1942.- Aules, biblioteca i oficines de l'Institut Alemany de Cultura varen ocupar la Casa Enric Parellada cap a  finals de 1942, com s'explica en aquest retall de La Vanguardia.


*1942/1944.- Dues activitats organitzades a la nova seu de l'Institut Alemany de Cultura 

Però el desenllaç final de la Segona Guerra Mundial acabaria tenint conseqüències per l'inquilí de l'edifici. L'Institut Britànic s'hi va establir cap a finals de 1945, un cop certificada la desfeta alemanya i el triomf dels aliats.

*1951.- Anunci de l'Institut Britànic sobre les activitats del curs 1951/52. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1967.- Una de les últimes activitats de l'Institut Britànic a la seva seu de la Diagonal a l'abril d'aquell any. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

La història del British Council de Barcelona en aquell palauet de la Diagonal va acabar el 1968. Després de més de vint anys de tenir allà la seva seu, una nova etapa començava a les noves dependències del carrer Amigó 83. Sobre el solar resultant la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona va aixecar la seva nova seu. L'edifici, obra de l'arquitecte Xavier Busquets i Sindreu, té una façana on hi domina totalment el vidre amb un conjunt de làmines transparents orientables i fou inaugurat a finals de 1972.