divendres, 30 de desembre del 2016

PAVELLÓ SOUK AFRICANO. Exposició de 1929. Montjuïc. (1929-30)

Agraïments a ELOY FC, MIQUEL F. PACHA i FRANCISCO ARAUZ 
 
 
Potser hagués estat més adequat qualificar-la d'estand que no pas de pavelló, però en qualsevol cas aquesta instal·lació provisional d'aires mudèjars  destacava per la seva originalitat i contràriament al que podia semblar no representava a cap país en concret.
En realitat es tractava d'un grup de comerciants que exposaven articles d'artesania tradicional dels països del Magrib, especialment de Tunísia, Algèria i el Marroc, encara colònies franceses en aquella época.
L'estand Souk Africano va quedar emplaçat a la plaça d'Europa, a l'altra banda de l'esplanada de l'estadi tocant gairebe la tanca que delimitava el recinte de l'exposició. Concretament entre el Pavelló de Dinamarca i el Restaurant Ambassadeurs.
 
*1929.- Emplaçament del Souk Africano tal i com apareixia al Diari Oficial de l'Exposició (Font: Col·lecció Francisco Arauz)
 
Segons algunes informacions no del  tot confirmades podria tractar-se de l'estand de l'empresa  Mizrahi, especialitzada en productes d'artesania dels països magribins del nord d'Àfrica. La seva situació, pròxima al desaparegut Poble Oriental, li conferia també una especial ubicació dins el recinte de l'exposició.

*1929.-Petita referència al Souk Africano (aquí erròniament anomenat Suck) al mateix Diari Oficial de l'Exposició. (Font: Col·lecció Francisco Arauz)
 

*1929.- Tarjeta publicitària del Souk Africano amb alguns dels productes que s'hi exposaven i venien. 
 

dimarts, 27 de desembre del 2016

CINE BARCINO. La Maquinista 46. (1964-1981)


*1981.- Una imatge del cine Barcino en els seus últims temps amb una pintada contrària a la instal·lació d'una sala de bingo.

Només 17 anys de vida va arribar a sumar aquesta sala de cinema del barri de la Barceloneta, que de ben segur serà recordada per tots els veïns del barri que van tenir l'oportunitat de conèixer-la.
Segons recull Roberto Lahuerta [1] l'arquitecte que projectà l'edifici fou José Rodríguez Lloveras, que el 1963 va construir la sala per encàrrec de José Antonio Padró Jové, tot i que la inauguració del cinema no es produiria fins entrat el mes de març de 1964.
L'accés a la sala de projecció era pel carrer de la Maquinista i s'hi arribava a través d'un llarg vestíbul al que segui una sala també allargada fins arribar a la platea dividida en tres grups de butaques.
Sobre l'aforament inicial de la sala les primeres dades son de 1966 i ens parlen d'un total de 1.062 localitats (731 a la platea i altres 331 al club). La sala disposava de sortida a l'exterior pel carrer Giner i Partagàs.
Va formar part de la inacabable llista de sales de reestrena que durant els anys 1960's i 1970's oferien programa setmanal de dues pel·lícules en sessió contínua. De l'explotació se n'encarregà l'empresa Cinematografía Barcino S.A. Malgrat les successives reformes i rentats de cara a que va ser sotmès, el local va anar patint un progressiu deteriorament amb el pas del temps. En els seus últims anys va reduir el seu aforament i fins i tot va deixar d'aparèixer a la cartellera de premsa. La sala presentava un aspecte lamentable, que va provocar que les succesives inspeccions acabessin ordenant la seva clausura a l'any 1981. Una sala de bingo i després un aparcament van ser els ulteriors usos del local.
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015

divendres, 23 de desembre del 2016

CASA GIRONA. Plaça Catalunya 14 (1863-1960)

MIQUEL BARCELONAUTA

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ENRIC COMAS i PARER, FRANCISCO ARAUZ i MARIA JOSÉ GONZÁLEZ.


Aquest edifici fou construït a l'any 1863 per encàrrec del financer i empresari Ignasi Girona i Agrafel (1824-1889), que va assignar el projecte al mestre d'obres Felip Ubach. Ocupava el solar del bell mig de la vorera Besòs de la Plaça Catalunya. A les últimes dècades del segle XIX aquell tram era encara integrat al passeig de Gràcia que partia del Portal de l'Àngel en direcció a Collserola fins arribar a la vila gracienca. Per això, l'adreça original de l'immoble era Passeig de Gràcia 6-8. La casa va ser objecte d'algunes reformes dirigides per l'arquitecte Pere Bassegoda
Posteriorment, amb la urbanització progressiva de la plaça, acabaria ocupant un lloc estratègic i envejable, que va facilitar que algunes entitats de renom hi instal·lessin les seves seus socials. També va tenir l'honor d'acollir una de les primeres experiències cinematogràfiques de la ciutat, que fou l'obertura cap a l'any 1900 del cinematògraf Ekadsographe. A les parets de l'edifici hi figurava la frase: L'home fa la casa; la casa fa l'home.
Entre les entitats que al llarg del temps s'establiren a la Casa Girona hi figuren el Círculo Ecuestre, el Banco de Préstamos y Descuentos, un dels primers bancs oberts a la plaça, el Círculo Unión Mercantil Hispano-Americana i ja a l'època republicana la botiga d'automòbils de Fiat Hispania i el Casal de la Cultura, inaugurat el 29 de maig de 1937 en plena Guerra Civil.

*1932.- Vistes exterior i interior de la botiga de Fiat Hispania (Fotos: Merletti)

*1937.- Cartell d'una exposició antifeixista presentada a la Casa Girona (Font: UB)

*1937.- La mateixa exposició anterior en un reportatge fotogràfic.

Durant el règim franquista la sala de festes Salón Rigat va ocupar els baixos amb la seva característica marquesina, esdevenint una sala de ball i d'actuacions musicals de gran anomenada com també el Real Círculo Artístico instal·lat a les plantes superiors.
Tot i ser un dels edificis més baixos de la plaça, el seu terrat va ser també terreny abonat a la instal·lació de rètols lluminosos gràcies a la perfecta visibilitat que de l'immoble es tenia des de gairebé tots els racons de la plaça.

*1940.- La Casa Girona al fons, amb el brollador de la cantonada de la plaça amb el Portal de l'Àngel en primer terme. (Foto: Francesc Blasi)
   
*1950's.-  Imatge de la Casa Girona a la postguerra entre l'Hotel Victoria (esquerra) i la Casa Isidre Bonsoms, seu del Casino Militar (dreta). (Foto: Postals Soberanas)
 
A començaments de 1960 la Casa Girona  va acabar els seus dies en ser enderrocada sense poder arribar als cent anys d'existència. Una nova imatge de la plaça Catalunya s'estava començant a gestar amb El Corte Inglés com a principal protagonista.
 
*1960.- Superfície resultant de l'enderroc de la Casa Girona on es pot apreciar la grandària del solar. Els fonaments del futur edifici dels magatzems El Corte Inglés començaven a excavar-se. (Foto: Fons TAF / ANC)
 
*  *  *
 Ocupants de la Casa Joan Girona: 

1900's.- Cinematògraf Ekadsographe (Baixos)








1907-1925.- Círculo Ecuestre (Baixos i 1r. pis)
1900's.-1930's- Banco de Préstamos y Descuentos (Baixos)








1900's.- Farmacia Balasch (Baixos)






1900's.- Ramon Coronas. Procurador. (2n. pis)
1900's.- Pedro Coronas y Tubau (3r. pis)













1930's.- Círculo Unión Mercantil Hispano-Americana (Baixos)
1932-37.- FIAT Hispania (Baixos)











1937-39.- Casal de la Cultura (Baixos)
1941-60.- Salón Rigat (Baixos)















1950's.- Peña Rhin












1940-60.- Real Círculo Artístico (fins l'enderroc).


 

diumenge, 18 de desembre del 2016

XUT!. Setmanari humorístic esportiu (1922-1936)

 
*1922.- Portada del primer número de Xut!. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya)

El setmanari satíric esportiu Xut!, editat a Barcelona i en català durant el període comprès entre 1922 i 1936, va ser el més important dels d'aquesta tipologia. Era íntegrament en llengua catalana i el seu primer editor, que segons Lluís Solà era al mateix temps director [1], va ser Santiago Costa. La redacció i administració eren inicialment al número 45 del carrer Nou de la Rambla, després van passar al 201 de Consell de Cent i finalment s'establiren al número 7 del carrer Ludovic Pius al barri de Sant Pere.
El número 1 de Xut! va veure la llum el dia 23 de novembre de 1922 i molt aviat seria el dibuixant Valentí Castanys qui passaria a ser-ne el director, esdevenint amb el pas dels anys la persona més representativa de la història del setmanari.
Xut! nasqué a la década dels 1920's en una época que afició al futbol es va estendre d'una forma exponencial i la rivalitat entre el Barça i l'Espanyol es feia palesa amb més intensitat i passió. Hi havia encara però, d'altres equips representatius de la ciutat com l'Europa o el Sants que també disposaven d'equips molt competitius al Campionat de Catalunya i grans aficions al darrera. El 1928 es va crear el Campionat de Lliga d'àmbit espanyol i l'assistencia als estadis va ser cada cop més multitudinària. Alguna de les icones de la nostra historia futbolística com ara la figura de l'Avi Barça o l'expressió pericos referida als seguidors espanyolistes van ser encunyades per la revista Xut!. Un altre esport al que Xut! li va dedicar sovint les seves planes era la boxa, que també disposava d'un gran seguiment popular en aquella época.
 
*1932.- Fragment del calendari de Xut! en el que es feia palesa la rivalitat entre Espanyol i Barça en aquest dibuix d'Opisso.
 
Els primers anys de la revista van ser força difícils. El govern del general Primo de Rivera, que instaurà una dictadura militar quan Xut! encara no tenia un any de vida, exercia una censura implacable sobre la publicació, que sovint havia d'esmenar el contingut dels textos per assolir la llum verda governativa.
L'estructura i el preu de la revista van variar al llarg del temps. El primer número tenia 8 pàgines i costava 10 cèntims de pesseta. El setmanari no tenia un dia concret de sortida a la venda. Amb l'excepció dels primers números, la portada era sempre ocupada per dibuix d'actualitat, signat habitualment per Valentí Castanys. Altrament, la darrera página era reservada a un dibuix a tota plana de Ricard Opisso. A partir del número 60 i atenent a l'èxit de la revista el nombre de pàgines va augmentar fins a 16 i el preu va passar a ser de 15 cèntims. Posteriorment les planes passarien a ser 24 i al 1933, el preu s'incrementà fins als 35 cèntims.
Durant l'època republicana, quan la política i els esdeveniments socials van guanyar clarament la partida de l'actualitat per sobre del futbol i l'esport,  Xut! va viure un cert procés de regressió. Les pàgines van quedar reduïdes a 20 i el preu també baixà als 20 cèntims. En els últims anys acabaria tornant a les 8 pàgines inicials, amb un format més gran i algunes fotografíes.
En ocasió de la publicació del número 500 de Xut!, la pròpia revista va publicar un article repassant la seva història. S'hi afirmava que d'un tiratge de 3.000 exemplars del primer numero es va pasar a 7.000 al cap de poques setmanes i durant la dictadura del general Primo de Rivera es va veure incrementat entre els 15.000 i els 20.000. Segons el mateix article el rècord de tiratge es va produir en el número 273, publicat el 4 de gener de 1928, amb el títol del campionat de Catalunya en joc i el partit entre  l'Espanyol i el Sants en la darrera jornada del campionat. Xut! va arribar aleshores als 89.000 exemplars. 

*1928.- Portada del número 273, que va suposar el rècord de tiratge de la revista, amb un dibuix en portada que evocava la ressignació dels espanyolistes davant la pèrdua del títol del campionat de Catalunya, que finalment s'emportaria el Barça en un renyit final amb l'Europa i l'Espanyol. (Font: ARCA / Biblioteca de Catalunya)

Xut! es va mantenir als quioscs fins al final de la temporada 1935 i 1936. Aquell estiu que esclatà la Guerra Civil va deixar de publicar-se després de gairebé catorze anys.

[1].- Solà, Lluís. L'humor català (3). La premsa humorística (II). Editorial Bruguera, 1979.

dijous, 15 de desembre del 2016

PAVELLONS DE BENEFICÈNCIA. Exposició de 1929. (1929-1930)

Agraïments a  JAUME MAS i FRANCISCO ARAUZ

*1929.- Vista de l'espai que ocupaven els pavellons de Beneficència. A l'esquerra de la imatge hi havia el Paral·lel. (Foto: Josep Brangulí / ANC)

Un espai poc conegut dels molts que s'escamparen pel recinte de Montjuïc aquell any de l'Exposició de 1929 va ser el que ocuparen diversos pavellons de Beneficència. Es van instal·lar al costat del Paral·lel tocant al carrer Lleida en un dels límits del recinte, que quedava emplaçat just darrere del Palau de l'Art Tèxtil.
Diverses entitats hi eren representades exhibint material propi. Hi destacaven les vinculades als cecs, tribunal de menors, atenció a la infantesa. persones desvalgudes, salut mental, etc. 

*1929.- Emplaçament de a seccio de Beneficència en un plànol de l'Exposició (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

*1929.- Interior d'un dels pavellons de Beneficència dedicat a la protecció a la infància. (Foto: Josep Brangulí / ANC)
 
*1929.- Interior d'un altre dels pavellons de la secció de Beneficència.  (Foto: Josep Brangulí / ANC)

*1929.- Una descripció força acurada d'aquest sector dedicat a la Beneficència. (Font: Revista de l'Exposició Internacional.).
 

dilluns, 12 de desembre del 2016

PALAU DE PROJECCIONS. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1960)

Agraïments a JAUME MAS, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC
 
 
*1929.- Vista del Palau de Projeccions des de les escales d'accés a la Font Màgica. (Foto: Gabriel Casas i Galobardes)
 
Un dels pavellons més destacats de l'Exposició de 1929 va ser l'anomenat Palau de Projeccions. Era situat a l'avinguda de la Reina Maria Cristina entre l'avinguda Rius i Taulet i la plaça de l'Univers, davant mateix de la Font Màgica de Carles Buïgas.
L'edifici va ser projectat pels arquitectes Eusebi Bona i Puig (1890-1972) i Francisco Aznar Sanjurjo (1879-1952). Disposava d'una superficie de 10.000 m²  estructurats en dues plantes. El seu nom prové del fet que era el lloc on es projectaven pel·lícules en un moment de trànsit del cinema mut al sonor. Básicament durant l'exposició l'espai va ser dedicat al cinema, el teatre i la fotografia.
A la planta principal hi havia una gran sala d'espectacles amb un aforament de 1.800 localitats on es presentaven les projeccions. També hi havien diverses sales d'exposicions.
Era destacable la seva façana d'estil clàssic i d'aspecte monumentalista guarnida amb escultures de Joan Pueyo, que comprenien quatre grups de cariàtides amb bisons, quatre grups d'esfinx i dues fonts que l'escultor va realizar amb pedra artificial. L'edifici disposava també de dues portes laterals.

*1929.- Detall de les escultures dels lleons marins que custodiaven l'entrada principal del Palau de Projeccions.  (Foto: Autor desconegut)
 
*1929.- Acurada descripció de l'interior del Palau de Projeccions durant els dies de l'Exposició. (Font: Diari Oficial de l'Exposició. Col·lecció Francisco Arauz) 
 
 

*1931.- Interior de la gran sala durant la celebració de l'acte de constitució de la Unió de Sindicats Agrícoles de Catalunya.  (Foto: Josep Brangulí) 

*1936.- Aquell any s'hi va celebrar una Exposició Internacional Canina. (Foto: Josep Brangulí)
 
Conclosa la Guerra Civil, l'edifici del Palau de Projeccions va mantenir-se dempeus durant els vint primers anys del franquisme fins que va ser totalment enderrocat a l'any 1960, quan es volia revitalitzar el carácter firal de la ciutat amb el lema de Barcelona Ciudad de Ferias y Congresos que el consistori de l'alcalde Porcioles va difondre per arreu del món. En el seu lloc es va edificar un nou Palau de Congressos amb el Palau Firal al darrera. 
 
*1952.- El Palau de Projeccions a vol d'ocell a l'angle inferior de la dreta de la imatge (Foto: TAF / ANC)

*1961.- Fase final de l'enderroc del Palau de Projeccions per enlairar-hi tot seguit el Palau de Congressos. (Foto aèria: TAF /ANC)

dissabte, 10 de desembre del 2016

ORXATERIA FILLOL. Plaça Universitat 5 (1929-1990's)

 

L'acreditada fàbrica badalonina d'orxates i gelats Fillol va obrir a l'any 1929 un establiment al número 5 de la plaça Universitat, que durant més de mig segle passaria a formar part del paisatge habitual de la plaça a la vorera compresa entre els magatzems El Águila i la botiga de queviures selectes La Cava de los Faros, que quedava just al costat.
 
*1936.- Un anunci publicat a La Vanguardia en el que apareix l'Orxateria Fillol com a lloc per comprar tiquets per viatjar en autocar a les falles valencianes.
 
L'orxateria Fillol disposava també d'una àmplia terrassa i juntament amb La Valenciana, situada a l'altre cantó de la plaça, contribuien a donar color estiuenc a la vida de la ciutat quan les calors de l'estiu començaven a  apretar i una bona orxata o un bon gelat ajudaven a suportar-les.
Fillol va tancar cap a finals dels 1990's com també ho va fer l'orxateria del mateix nom i empresa situada al centre de Badalona, si bé aquesta uns anys després reobriria. Avui l'empresa segueix activa a Badalona dedicada a la fabricació de gelats, orxates i graniss
ats.
El local que ocupà l'Orxateria Fillol va pasar a mans d'una de les nombroses franquícies de restauració que han anat copant aquest sector a la ciutat a l'abric de la imparable bombolla turística. A la zona encara subsisteix l'Orxateria Miquel al començament de la Ronda de Sant Antoni.

dijous, 8 de desembre del 2016

BARCELONA DRAGONS. Equip de futbol americà. (1991-2003)

 
 
 
 
Cap a mitjans de la dècada dels 1980's, la secció d'esports de TV3 va optar per començar a retransmetre partits de football americà de la NFL (National Football League), la qual cosa va permetre a molts catalans conèixer d'aprop aquell esport històricament poc arrelat o gens al nostre país. No obstant això, la difusió de partits televisats va aconseguir sembrar una certa llavor d'afició a casa nostra.
Uns anys després, des dels Estats Units es va decidir endegar una WLAF (World League of American Football) que integraria equips amercicans i europeus.
Barcelona que ja havia estat designada per organitzar la 25a. Olimpíada de 1992 no es va adormir i va aconseguir la primera franquícia europea per tenir un equip representatiu de la ciutat, que va ser batejat amb el nom de  Barcelona Dragons. El seu color principal era el verd barrejat amb el vermell i el groc. L'Estadi Lluís Companys va ser l'escenari inicialment escollit per celebrar els partits. Per entrenar l'equip es va contractar al veterà Jack Bicknell.
El campionat va arrencar el 1991 amb set equips americans i tres europeus (Barcelona, Londres i Frankfurt). El debut oficial dels Dragons es va produir una tarda molt plujosa, el 24 de març de 1991 a l'Estadi de Montjuïc. L'equip barceloní es va endur la victòria per 19-7 davant els New York Knigths
Aquella primera temporada l'èxit de públic va ser notable amb entrades que rondaven entre els 40.000 i els 50.000 espectadors a l'estadi olímpic. Els Dragons arribarien a la final (World Bowl) que perdrien per un contundent per 21-0 davant els London Monarchs a l'Estadi de Wembley.
La temporada següent va ser l'última de la primera etapa. Els Sacramento Surgen es van endur el títol. La marxa de la competició va confirmar però, que tenia un seguiment molt baix als Estats Units on tota l'afició es concentrava en la NFL. L'organització va decidir suspendre la competició.
El 1995 es reprendia amb nou format i nova denominació (NFL Europe) limitat només a equips europeus amb un total de 6, els tres fundadors  amb la incorporació dels de Düsseldorf. Edimburg i Amsterdam. Els Barcelona Dragons s'adjudicarien el títol de l'any 1997 a l'Estadi Lluis Companys davant els Düsseldorf Rhein Fire (38-24)
A les edicions de 1999 i 2001 els Dragons arribarien a la final que perdrien davant els Frankfurt Galaxy i els Berlin Thunder respectivament. L'aficio però, s'havia refredat considerablement i les entrades a Montjuïc eren ja només de 10.000 espectadors en cada partit. 
 
 
*1997.- Jesús Mariano Angoy. ex-porter del Barça i gendre de Johan Cruyff va arribar a jugar amb els Dragons des de 1996 fins a 2003. Aquí el veiem aixecant el títol aconseguit davant els Rhein Fire
 
A l'any 2001 els Dragons es varen vincular al FC Barcelona aleshores presidit per Joan Gaspart i passarien a jugar els seus partits al Mini Estadi. Aquesta etapa va durar només dues temporades i la nova junta de Joan Laporta va decidir clausurar la secció de futbol americà del Barça. La franquícia dels Dragons va ser traspassada a un nou equip alemany els Colonia Centurions i l'equip barceloní va desaparèixer definitivament després de la temporada del 2003.  

*2002.- Un partit dels Dragons al Miniestadi en la seva ultima etapa
 
Sense els Dragons la historia de la NFL Europe tampoc va millorar i al mes de juny de 2007 es va anunciar la clausura definitiva del campionat europeu. 
 

dilluns, 5 de desembre del 2016

LA MASCOTA. Gomes. Sant Ramon 1. (1923-1960's)

 
 
Si hi havia una botiga de preservatius al Barri Xino que es caracteritzava pels dibuixos que il·lustraven la seva original publicitat, era sens dubte La Mascota. La raó era ben senzilla, el dibuixant Ramon Ballester i Ferré (1890-1956) [1], col.laborador habitual als setmanaris satírics dels anys 1920's Papitu i La Tuies, n'era el seu propietari. Ambdues publicacions incorporaven sempre a les seves pàgines anuncis d'aquesta botiga de gomes.
 
*1920's.- Ramon Ballesté Ferré, fundador de La Mascota, fotografiat a la cantonada dels carrers Sant Pau i Sant Ramon. Al fons podem veure la botiga de gomes de la qual n'era propietari. (Foto propietat de Ramon Ballesté i Aragonés).
 
La Mascota era situada al començament del carrer de Sant Ramon després del final d'Espalter i a tocar de l'incombustible Bar Marsella de la cantonada amb Sant Pau. En aquesta zona els establiments dedicats als preservatius i els petits rètols que anunciaven gomas y lavajes eren a tocar l'un de l'altre com a complement preventiu a l'activitat de les cases de prostitució i al comerç carnal de carrer.
La publicitat de La Mascota, a banda dels seus dibuixos, destacava també per la contundència dels seus missatges. que asseguraven  que era la casa més acreditada del ram de la goma higiènica i que només es dedicava a la venda de gomes. Només unes ratlles més avall però,  aquesta exclusivitat calia posar-la en qüestió, quan el client comprovava que també s'hi servien polsims miraculosos i letals contra els petits insectes paràsits que s'instal·laven als baixos del personal més promiscu. En realitat s'hi venien també productes per a les prostitutes, com peres per lavatives i esponges per a l'higiene íntima.    

Emplaçament de La Mascota (Font: Institut Cartogràfic i Geológic de Catalunya)


*1920's.- Els dibuixos il·lustraven habitualment la publicitat de La Mascota i no hi faltaven els d'Opisso com el que reproduim aquí.
 
*1920's.- Un dels habituals anuncis de La Mascota que publicava el setmanari La Tuies.
 
 
Font: Galderich Piscolabis
 
Font: Joan Marc Albà Pagès
 
[1].- Recomanem especialment el magnífic blog dedicat a Ramon Ballesté i Ferré. que inclou excel·lent informació en àudio sobre La Mascota. El trobareu en aquest enllaç.