dijous, 10 d’agost de 2017

CAFÈ MUEBLES NAVARRO. Riera Alta 4-6 (1998-2007)

Una antiga i popular botiga i magatzem de mobles del Raval (Muebles Navarro), situada a l'inici de la Riera Alta tocant al carrer del Carme, va ser transformada el 1998 en un espai singular d'oci i lleure, gràcies a la iniciativa de dos nordamericans afincats a Barcelona, que van saber donar-li un clima especial que va atraure aviat un públic fidel. Van conservar alguns elements originals, com el rètol de l'entrada i van omplir l'interior de mobles de tot tipus, cadires de mil estils, gran sofàs de pell, tauletes baixes  i fins i tot un llit. Tot plegat configurava un espai ordenadament desordenat, que permetia gaudir d'un clima de tranquil·litat i complicitat entre tots els clients dins una atmosfera entranyablement decadent, retro i kitsch. L'ordenació interior del local el feia especialment idoni per anar-hi en grup.
El Café que pone Muebles Navarro, que era el nom complet i oficial del local, era terreny abonat a les exposicions de pintura, fotografia i a l'execució de performances  i altres alternatives creatives. L'amplitud del local (300 metres quadrats) amb sostres de 4,5 metres d'alçada i tota la instal·lació elèctrica i de climatització a la vista, permetia també organitzar-hi concerts de música en directe amb els habituals problemes de sorolls amb els veins.
La parròquia addicta al Muebles Navarro era d'allò més diversa amb barreja de turistes i joves estrangers, gent del barri i personatges majoritàriament d'aparença alternativa. Tot i que no era un restaurant, a banda de les copes, s'hi podien degustar bons entrepans, patés, formatges i embotits, pastes i pastissos. 
Al 2007 el local es va reformar i va perdre una gran part del seu encant original. El resultat va ser un nou local conegut com a Marmalade, inaugurat el 2008 i molt més orientat al turisme, que va perdre totalment el glamour del cafè que anteriorment posava Muebles Navarro.

dimarts, 8 d’agost de 2017

CAN GRASES (1890's-1970's) / ESCOLA MONTESSORI (1920-1925) / RESIDENCIA D'ESTUDIANTS NORMALISTES (1927-1933) / GRUPO ESCOLAR URUGUAY (1941-1966). Comte de Salvatierra / Via Augusta

Agraïments a RAMON VILALTA

Finca i casa pertanyent a la família Grases que era situada al carrer del Comte de Salvatierra, una via curta dels afores de la vila de Gràcia, que enllaçava el carrer Balmes amb el carrer per on discorria el carril Barcelona-Sarrià (avui Via Augusta), per sobre de la Diagonal. El seu propietari Antoni Grases i Riera [1] havia tingut una casa al centre de la plaça Catalunya que al desembre de 1895 fou enderrocada per permetre la nova urbanització de l'espai.

*1920's.- Imatge de Can Grases amb el seu jardí en primer terme. (Foto: Josep Barrillón)
 
A partir del moment en que la família va deixar de viure a la finca, Can Grases començaria una llarga història sempre molt vinculada a l'ensenyament. El 1920 la Mancomunitat de Catalunya hi va obrir l'Escola Montessori, que seguia els criteris de renovació pedagògica i conreu de la llibertat entre els alumnes, que la pedagoga italiana Maria Montessori havia dissenyat. La família Grasses va llogar la finca al Consell de Pedagogia de la Mancomunitat. El 1927 s'hi va instal·lar la Residència d'Estudiants Normalistes, un any abans que els límits de la finca quedessin rectificats per les obres de cobriment de les vies del carrer del Carril per urbanitzar-hi la Via Augusta.


*1933.- Emplaçament de la finca de Can Grases en un plànol traçat durant la Segona República. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Va ser durant els primers anys de la postguerra, quan a la casa s'hi va instal·lar el Grupo Escolar Uruguay, inaugurat pel Ministeri d'Educació franquista el 12 d'octubre de 1941 en ocasió del Dia de la Hispanidad, altrament dit de la Raza. Formava part d'un pla per obrir escoles a la ciutat amb noms dels anomenats países hermanos de América Latina. Els cònsols respectius de cada país presidien els actes d'inauguració dels centres escolars. A Can Grases li va tocar el dedicat a l'Uruguai com constava en una placa que es va penjar a la cantonada amb la Via Augusta al costat d'un dels balcons del primer pis.
 
*1941.- La portada de La Vanguardia del dia 2 d'abril d'aquell any informava sobre la inauguració dels nous grups escolars, entre ells el dedicat a l''Uruguai. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
*1941.- El Grupo Escolar Uruguay instal·lat a la Casa Grases poc després de la seva inauguració

*1955.- El Grupo Escolar Uruguay amb la Via Augusta al fons.
 
El Grupo Escolar Uruguay va romandre a l'antiga finca de Can Grases fins a l'any 1966. El primer dia d'abril d'aquell any va ser inaugurat el nou edifici docent a l'Avinguda Príncep d'Astúries cantonada Guillem Tell. El vell xalet del carrer Comte de Salvatierra va continuar dempeus algun temps més fins al seu enderroc. Sobre el solar resultant a l'any 1973 s'hi va començar a construir un edifici d'oficines on el 1975 el desaparegut Banco Guipuzcoano hi va instal·lar la seva seu principal a Catalunya.

[1].- El seu germà, Josep Grases i Riera (1850-1919) va ser un notable arquitecte modernista que va construir moltes de les seves obres a Madrid.

diumenge, 6 d’agost de 2017

PAVELLO DE RIEGOS Y ENERGIA DE VALENCIA. Exposició de 1929. Montjuïc (1929-1930)

Agraïments a JAUME MAS


*1929.- El petit pavelló de REVA encara en construcció a l'esquerra de la imatge. Al fons es veu el Palau Nacional. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana / ANC).

La companyia Riegos y Energia de Valencia (REVA) va ser fundada a l'any 1928 per l'empresa belga Tractebel (després Electrabel) amb la pretensió de participar al concurs públic convocat pel Govern Espanyol per a la construcció d'embassamets a la conca del riu Túria. Els objectius eren generar reserves per l'abastiment de l'aigua a ciutat de València per assegurar els regs a l'horta i produir energia elèctrica. L'arribada de la República, la guerra i després el franquisme frustrarien gran part d'aquestes expectatives inicials. 
REVA va comparèixer a l'Exposició de Barcelona de 1929 amb un petit pavelló a la zona adjacent al Palau Nacional pel cantó de Montanyans. Era situat entre el del Banco Vitalicio y el de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro.

*1929.-  El pavelló de REVA ja construït amb el del Banco Vitalicio darrera. (Foto: Joan Fontanillas Ginabreda / ANC).
 

dissabte, 5 d’agost de 2017

GRUP DE CASES BARATES DE LA COOPERATIVA MILITAR. Pare Claret / Castillejos / Travessera de Gràcia / Cartagena. (1920's-1960's)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, VALENTÍ PONS TOUJOUSE, ELOY FC i JOAN MARC


 
Al juliol de 1920, l'arquitecte Enric de Babot i Frayse  va projectar un grup de cases barates per a la Cooperativa Militar de Barcelona, que ocuparien tota la superfície de l'illa delimitada pels carrers Castillejos, Coello (avui Pare Claret), Igualtat (avui Cartagena) i l'últim tram de Travessera de Gràcia. El terreny era situat just entre l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau i l'Hospital de la Quinta de Salut L'Aliança. Va col·laborar també en el projecte un altre arquitecte, Antoni Millàs i Figuerola (1862-1939), que es va encarregar de la direcció d'obres.
Eren uns habitatges modestos, de planta baixa i pis, en els que destacaven com a elements més singulars el frontó triangular que coronava les façanes i el pati interior de cadascuna de les finques, que podia ser utilitzat indistintament com a hort o com a jardí. 
El conjunt guardava moltes similituds amb el situat a l'illa Torre Vélez-Sant Quintí i també amb el de Torre dels Pardals/Mascaró/Tinent Costa que van projectar els mateixos arquitectes esmentats. El grup de cases barates va ser inaugurat pel rei d'Espanya Alfons XIII, amb tota la solemnitat patriòtica que requeria un acte com aquell vinculat a l'estament militar. Les primeres en quedar enllestides van ser les del carrer Coello, les de façana a la Travessera encara trigarien uns anys més

*1922.- Fragments de la crònica publicada a l'edició de La Vanguardia del dia 8 de juny que informava dels actes d'inauguració de les primeres cases barates del grup.

 
*1922.- Parada militar amb la presència d'Alfons XIII celebrada el dia 7 de juny d'aquell any amb motiu de la inauguració i lliurament de claus dels primers habitatges del grup. Banderes espanyoles guarneixen balcons i terrats. El carrer Coello (avui Pare Claret) apareix encara sense empedrar ni asfaltar i amb els fanals fora dels marges de la vorera.
 

*1933.- Plànol municipal on es pot apreciar la minuciosa sectorització de l'illa i els patis interiors de què disposaven les cases. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1930's.- Vista des de la cantonada Travessera de Gràcia / Castillejos. (Foto: Josep Brangulí)

*1930's.- Vista des de Pare Claret cantonada amb Cartagena, aleshores Coello/Igualtat.
(Foto: Josep Brangulí)

Cap a les acaballes dels anys 1940's el conjunt va començar a perdre la seva uniformitat original. Algunes casetes van ser remuntades i altres començaren a desaparèixer per donar pas a altres edificacions. El procés de substitució es va completar entre els anys 1960's i 1970's, amb l'enderroc del que quedava del conjunt.
Avui (2017) encara podem veure un vestigi d'aquest grup a la casa numerada amb el 378 de la Travessera de Gràcia que conserva la façana original.  

*1960's.- El grup des de la cantonada Pare Claret / Castillejos. Com es pot observar ja havia perdut la uniformitat. (Foto: Col·lecció privada Francisco Arauz) 
 
*2015.- L'única casa supervivent del grup és aquesta de la Travessera de Gràcia (Font: GoogleEarth).
 

dijous, 3 d’agost de 2017

PAVELLÓ DE LA CONFEDERACIÓN SINDICAL HIDROGRÁFICA DEL EBRO. Exposició de 1929. (1929-1930)

Article elaborat amb el suport de JAUME MAS, FRANCISCO ARAUZ i ELOY FC

*1929.- Últims retocs al pavelló de la Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro. (Foto: Josep Maria Sagarra i Plana)

L'actual Confederación Hidrográfica del Ebro va ser fundada l'any 1926 durant la dictadura primoriverista amb el nom de Confederación Sindical Hidrográfica del Ebro (CSHE). La seva finalitat era la gestió de l'aigua i dels regs provinents de la conca fluvial del riu Ebre i els seus afluents principals sota uns criteris d'aprofitament comú de les aigües.
La presència d'aquesta entitat a l'Exposició Universal de 1929 es va limitar inicialment a un stand situat a l'interior del Pavelló de l'Estat Espanyol que hi havia a l'esplanada de l'Estadi.
No obstant, la CHSE acabaria disposant d'un pavelló propi que es va dissenyar i construir quan ja s'havia inaugurat i obert al públic l'Exposició. Les obres van durar de juny a setembre de 1929 i el dia 4 d'octubre el rei Alfons XIII va inaugurar-lo oficialment.

*1929.- Arribada del rei d'Espanya Alfons XIII al Pavelló. (Font: ANC)
 
El projecte havia estat elaborat per l'arquitecte aragonès Regino Borodio Ojeda (1895-1976) que des de 1926 treballava com assessor d'arquitectura a la pròpia Confederación. Borodio era aleshores un home jove, de només 34 anys, clarament influenciat pels criteris de l'arquitectura racionalista, que va aplicar al pavelló construït a l'entorn del Palau Nacional, prop dels de Iugoslàvia, REVA i el Banco Vitalicio.
Després de la Guerra Civil Borodio abraçaria la causa franquista i esdevindria un dels arquitectes oficials del règim a Saragossa amb moltes obres a la capital aragonesa.

*1929.- El pavelló de la CSHE al centre de la imatge. A la dreta, davant el Palau Nacional veiem el pavelló de Iugoslàvia i a l'esquerra apareix el del Banco Vitalicio amb el seu remat gaudinià. (Font: La Barcelona desapareguda de Giacomo Alessandro. Col·lecció privada Francisco Arauz)
 
*1929.- Emplaçament del pavelló en un plànol de l'Exposició. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)
 
També va col·laborar en el disseny del pavelló de la CHE l'escultor Félix Burriel Marín (1888-1976), que hi va projectar tres figures al·legòriques en forma de dona que representaven l'energia hidràulica, l'agricultura i la navegació. Aquest conjunt escultòric va quedar emplaçat al costat de la porta d'accés al pavelló. A l'interior el pintor riojà Angel Díaz Domínguez (1879-1925) es va encarregar dels cartells i dels quadres dels pantans i paisatges de la conca de l'Ebre.

 *1929.- Comentari sobre l'interior del pavelló de la CSHE aparegut a la Guía de la Exposición  (Font: Notas de un Visitante d'Eliseo Sanz Balza. Col·lecció privada Francisco Arauz. Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1929.- Dibuix del pavelló que apareixia en un anunci de Can Jorba (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

dilluns, 31 de juliol de 2017

ALMACENES ALEMANES / ALMACENES CAPITOL. Carrer Pelai. (1922-1985)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

A l'any 1922 va obrir portes al número 20 del carrer Pelai una botiga que s'anunciava com especialitzada en productes alemanys. Aquest nou establiment n'havia succeït un altre de les mateixes característiques situat a l'entresòl de la finca número 38 del mateix carrer [1]. A la publicitat de l'època apareixia amb el nom Artículos Alemanes i oferia una quantitat molt diversa d'objectes per a la llar entre els que sobresortien els de cristall.
 
 
*1922.- Els primers reclams publicitaris apareguts a premsa de l'embrió dels Almacenes Alemanes van ser aquests dibuixos que anunciaven Artículos Alemanes.  El primer amb imatges de Berlín i un Hermes sobre un tren de mercaderies. L'altre amb la quitxalla plenament satisfeta després de comprar a l'establiment. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
 
*1925.- Dos fragments d'una auca que explicava la història dels Almacenes Alemanes (Font: UB. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

Un any després varen adoptar el nom de Almacenes Alemanes. El negoci, que s'orientava bàsicament a les classes populars amb preus molt baixos, va anar creixent progressivament, tot ampliant la seva superfície de vendes amb l'ocupació de les finques veïnes així com de zones interiors, patis i antics jardins fins esdevenir uns gran complex de  venda de roba, objectes per a la llar i complements.

*1933.- Un dibuix de Bon anunciava la campanya de joguines de Reis aquell any.

Explicava Huertas Clavería que al 1934 es va establir una singular promoció que consistia a lliurar als clients un cupó per cada pesseta que es gastava als Alemanes. Quan el comprador n'havia aconseguit 8.000 tenia dret a sol·licitar un terreny de 8.000 pams a la urbanització Terra Nostra de Santa Maria de Montcada (a l'actual municipi de Montcada i Reixac). Els amos dels magatzems Enric Cervelló i Carles Rabassó havien comprat els terrenys i els clients més fidels amb dos anys tenien recollits els cupons suficients per disposar del solar. Per aquest sistema es varen arribar a construir un gran nombre de cases a Montcada conformant una de les primeres urbanitzacions de Catalunya.
El desenllaç de la Segona Guerra Mundial va tenir una influència total en el nom de l'establiment i als primers mesos de 1945, pocs abans de l'acabament del conflicte bèl·lic, els magatzems varen deixar de ser Alemanes per passar a ser coneguts com Capitolio. D'aquesta forma es renunciava al nom dels vençuts a la guerra i s'adoptava com a nou nom una icona del més potent dels guanyadors, els Estats-Units.

*1945.- L'empresa Perelló S.A., que explotava els magatzems, va optar pel canvi de nom quan la desfeta alemanya a la guerra era ja evident.

Aquell mateix any, els rebatejats Almacenes Capitolio van ser objecte d'una important reforma i ampliació i mentre duraven les obres a Pelai van ser habilitats uns locals als baixos de  Gran Via número 582, entre Muntaner i Plaça Universitat, per mantenir provisionalment actiu el negoci.

*1945.- Anunci dels locals provisionals a Gran Via mentre duraven les obres a Pelai (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


En el decurs dels anys 1950's una nova figura s'incorporà al negoci per atraure públic. Eren uns peculiars personatges que es col·locaven  a les portes de l'establiment, gairebé a peu de carrer, i s'encarregaven de cantar les excel·lències d'un nou producte -generalment objectes per a la llar-. Aquests xerraires dotats d'un verb fàcil i accelerat convencien fàcilment les mestresses de casa a base d'ofertes promocionals i múltiples explicacions.

*1972.- Publicitat amb motiu del 50è. aniversari
 
Amb les ultimes ampliacions l'interior del Capitolio esdevenia un autèntic laberint on als poc habituals no els fàcil trobar la sortida en un entramats de desnivells, escales, passadissos i espais tots diferents els uns dels altres. El nom dels magatzems va tornar a modificar-se i va quedar escurçat a Capitol.
Cap als inicis de la dècada dels 1980's l'empresa que explotava els magatzems va començar a patir greus dificultats econòmiques. Diverses vegades va entrar en concurs de creditors i suspensió de pagaments fins a liquidar totes les existències i tancar el negoci al 1985.

*1985.- Notícia del tancament definitiu dels magatzems Capitol (Font: La Vanguardia).
 
[1].- La major part de les fonts consultades fixen el 1917 com l'any de constitució de la societat que al 1922 va obrir els Almacenes Alemanes al carrer Pelai.

divendres, 28 de juliol de 2017

BOLO CLUB ENTENZA. Carrer Entença 62. (1950's)

Cap als inicis de la dècada dels anys 1950's es produeix a la ciutat una proliferació de l'esport de les bitlles amb l'aparició de diverses entitats dedicades a la seva pràctica. S'imposen les denominacions bolos i bolera en llengua castellana i només molt tímidament es parla de bowling denominació anglesa poc tolerada per l'establishment lingüístic del moment.
 
*1953.- El Bolo Club Entenza en la llista de clubs de bitlles existents a la ciutat en aquell any. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)
 
El Bolo Club Entenza era emplaçat als baixos de l'immoble del numero 62 d'aquest carrer entre la Gran Via i el carrer Diputació [1].
La Federació Catalana havia posat en marxa un campionat regional on la presència de clubs barcelonins era majoritària. El Bolo Club Entenza destacava com un dels més forts a l'edició de l'any 1953.
 
*1953.- Crònica d'una jornada del campionat de Catalunya de bitlles amb la participació destacada del Bolo Club Entenza. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).
 
[1].- L'emplaçament del Bolo Club Entenza coincidiria avui amb l'edifici sota el qual hi ha un dels accesos a l'interior d'illa que acull els jardins de Sebastià Gasch a la quadrícula Entença/Diputació/Rocafort/Gran Via.
 

dimecres, 26 de juliol de 2017

COESA. Electrodomèstics. Paral·lel 71. (1962-1984)

 


A l'octubre de 1962 una modesta botiga d'electrodomèstics va obrir portes al número 71 de  l'avinguda Marquès del Duero (avui Paral·lel). El seu nom era COESA (acrònim de Compañía Electrodoméstica Sociedad Anónima). La dècada dels 1960's va caracteritzar-se per la consolidació de l'entrada dels electrodomèstics a les llars de les classes mitjanes i fins i tot de les més populars amb l'aparell de televisió com element més emblemàtic. Els preus s'havien abaratit i les facilitats de pagament feien, almenys aparentment, més sostenible la inversió.
COESA va esdevenir amb pocs anys un referent indiscutible de la compra d'electrodomèstics, un sector en el que aleshores circulaven productes de marques avui desaparegudes i llegendàries com Iberia, Odag, Askar, Marconi o Aspes per citar-ne només algunes.

*1962.- Retall de propaganda de COESA en ocasió de l'obertura del seu establiment del Paral·lel

A mitjans de la dècada dels 1960's COESA s'havia nodrit d'un conjunt de botigues escampades per la ciutat amb presència a la Rambla (davant del Liceu), a La Verneda (carrer Guipúscoa), al carrer Tamarit (secció de mobles) o al carrer Rosselló (secció post-venda) entre d'altres.
Arribada la dècada dels 1970's l'empresa va optar per aixecar un nou edifici al Paral·lel, al mateix lloc on havien obert la primera botiga deu anys abans. Així doncs, al juny de 1972 es va inaugurar un modern edifici de vidre de nou plantes més àtic, baixos i soterrani que ampliava espectacularment la seva superfície d'exposició i venda. Amb aquest nou edifici COESA esa va consolidar també en el sector de les llistes de noces, un sistema aleshores molt utilitzat i efectiu per dotar a la parella recent casada de tots els elements de la llar sense el risc de caure en duplicitats.
 
*1972.- El nou edifici de COESA inaugurat aquell any.
 
COESA va començar a tenir problemes econòmics als inicis de la dècada dels 1980's. Tot i que l'arribada del video domèstic va suposar un altre gran moment per a les vendes i l'empresa es va dotar del seu propi video club, ja es feia palesa la seva mala salut econòmica per l'alt volum d'impagats, les seves grans inversions en publicitat i al capdavall una creixent davallada de les vendes. Era encara habitual veure a la premsa gran anuncis de l'empresa que ocupaven fulls sencers als diaris. El 1983 va presentar suspensió de pagaments i la plantilla ja havia estat retallada ostensiblement a la meitat. A partir d'aquí l'agonia de l'empresa va evolucionar fins al tancament definitiu.
El gran edifici de vidre que havia ocupat COESA va ser reformat a finals de la dècada dels 1990's i ocupat per les noves dependències de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament d'Educació (aleshores Ensenyament).
 

diumenge, 23 de juliol de 2017

CINE NÚRIA. Roger de Flor 254. (1932-1966)

 
*1943.- Un programa de mà del Cine Núria durant la postguerra.
 
La vigília de Nadal de 1932 es va inaugurar al barri del Camp d'en Grassot, a cavall entre Gràcia i la Sagrada Família, una nova sala de cinema. Era situada als baixos de l'edifici avui identificat amb els números 254-256 del carrer Roger de Flor, en un local anteriorment ocupat per un garatge. L'autor del projecte havia estat l'arquitecte José Alemany i l'aforament era de 1.085 localitats. Fou batejada amb el nom de Cine Núria.
El primer empresari fou l'alemany Otto Lieman, un home de presència habitual en negocis cinematogràfics barcelonins, que va romandre al front del Núria fins al 1935. En aquells primers anys la sala alternava la projecció de pel·lícules amb varietats. 
Com recull Roberto Lahuerta [1], aquesta va ser la primera sala de cinema que disposà d'infraestructura radiofònica pròpia. Era l'emissora de barri Ràdio Núria, que el dia de cap d'any del 31 de desembre de 1934  va retransmetre en directe les dotze campanades des de la Catedral.
 
*1935.- Programació del dia 15 d'agost d'aquell any publicada a la cartellera de La Vanguardia.
 
El 1935 el Cine Núria va ser guardonat amb un premi atorgat per l'ajuntament per haver ofert la millor programació de la temporada com a commemoració del quart aniversari de la proclamació de la República. Va ser un dels molts cinemes barcelonins que durant aquell any van presentar a la cantaora de flamenc Lola Cabello acompanyada a la guitarra per Pepe Hurtado.
La sala va ser col·lectivitzada al juliol de 1936 amb l'inici de la Guerra Civil i reoberta només unes setmanes després.
Acabada la guerra, el Núria es va incorporar a la Cadena Cabezas i va quedar integrat en la categoria de cinema de barri amb programacions setmanals dobles. Era habitual el repartiment de programes de mà per les botigues i comerços del barri anunciant la programació de la setmana següent.
El 1963 va projectar la superproducció de 220 minuts de metratge Los diez mandamientos (Cecil B. DeMille. 1956), circumstància que va ser anunciada a La Vanguardia.
El 28 d'agost de 1966 va oferir la seva última sessió. Un programa doble integrat per la comèdia francesa Un tío imponente de Jean Boyer i el western Traición en Fort King amb Rock Hudson i Anthony Quinn). 
 
Les dues últimes pel·lícules que es van projectar al Cinema Núria.
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015. 

dissabte, 22 de juliol de 2017

MONUMENT A LA LEGIÓ CÒNDOR (1940-1980)


*1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
 
Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

*1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
 
Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
 
*1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

BAR GUINEA. Diagonal/Pau Claris/Rosselló. (1940's-1980's)



 
 
Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
 
[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
 
[2].- Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

dilluns, 17 de juliol de 2017

BOTIGA DE TARGETES POSTALS DE L. ROISIN. Rambla de Santa Mònica 29. (1930's-1962)



El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
 
 
Lucien Edouard Roisin Besnard
 
No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
  
*1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
 
La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

*1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
 
*1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
 
[1].- Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
  
[2].- Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
 

dissabte, 15 de juliol de 2017

PANELL PUBLICITARI. Plaça Catalunya. Festes de la Mercè 1969.

Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
 
foto de Francisco Arauz.
Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
 
Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
 
La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
 
Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.