dilluns, 31 de juliol de 2017

ALMACENES ALEMANES / ALMACENES CAPITOL. Carrer Pelai. (1922-1985)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ

A l'any 1922 va obrir portes al número 20 del carrer Pelai una botiga que s'anunciava com especialitzada en productes alemanys. Aquest nou establiment n'havia succeït un altre de les mateixes característiques situat a l'entresòl de la finca número 38 del mateix carrer [1]. A la publicitat de l'època apareixia amb el nom Artículos Alemanes i oferia una quantitat molt diversa d'objectes per a la llar entre els que sobresortien els de cristall.
 
 
*1922.- Els primers reclams publicitaris apareguts a premsa de l'embrió dels Almacenes Alemanes van ser aquests dibuixos que anunciaven Artículos Alemanes.  El primer amb imatges de Berlín i un Hermes sobre un tren de mercaderies. L'altre amb la quitxalla plenament satisfeta després de comprar a l'establiment. (Font: Hemeroteca La Vanguardia) 
 
 
*1925.- Dos fragments d'una auca que explicava la història dels Almacenes Alemanes (Font: UB. Cliqueu sobre les imatges per ampliar-les)

Un any després varen adoptar el nom de Almacenes Alemanes. El negoci, que s'orientava bàsicament a les classes populars amb preus molt baixos, va anar creixent progressivament, tot ampliant la seva superfície de vendes amb l'ocupació de les finques veïnes així com de zones interiors, patis i antics jardins fins esdevenir uns gran complex de  venda de roba, objectes per a la llar i complements.

*1933.- Un dibuix de Bon anunciava la campanya de joguines de Reis aquell any.

Explicava Huertas Clavería que al 1934 es va establir una singular promoció que consistia a lliurar als clients un cupó per cada pesseta que es gastava als Alemanes. Quan el comprador n'havia aconseguit 8.000 tenia dret a sol·licitar un terreny de 8.000 pams a la urbanització Terra Nostra de Santa Maria de Montcada (a l'actual municipi de Montcada i Reixac). Els amos dels magatzems Enric Cervelló i Carles Rabassó havien comprat els terrenys i els clients més fidels amb dos anys tenien recollits els cupons suficients per disposar del solar. Per aquest sistema es varen arribar a construir un gran nombre de cases a Montcada conformant una de les primeres urbanitzacions de Catalunya.
El desenllaç de la Segona Guerra Mundial va tenir una influència total en el nom de l'establiment i als primers mesos de 1945, pocs abans de l'acabament del conflicte bèl·lic, els magatzems varen deixar de ser Alemanes per passar a ser coneguts com Capitolio. D'aquesta forma es renunciava al nom dels vençuts a la guerra i s'adoptava com a nou nom una icona del més potent dels guanyadors, els Estats-Units.

*1945.- L'empresa Perelló S.A., que explotava els magatzems, va optar pel canvi de nom quan la desfeta alemanya a la guerra era ja evident.

Aquell mateix any, els rebatejats Almacenes Capitolio van ser objecte d'una important reforma i ampliació i mentre duraven les obres a Pelai van ser habilitats uns locals als baixos de  Gran Via número 582, entre Muntaner i Plaça Universitat, per mantenir provisionalment actiu el negoci.

*1945.- Anunci dels locals provisionals a Gran Via mentre duraven les obres a Pelai (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


En el decurs dels anys 1950's una nova figura s'incorporà al negoci per atraure públic. Eren uns peculiars personatges que es col·locaven  a les portes de l'establiment, gairebé a peu de carrer, i s'encarregaven de cantar les excel·lències d'un nou producte -generalment objectes per a la llar-. Aquests xerraires dotats d'un verb fàcil i accelerat convencien fàcilment les mestresses de casa a base d'ofertes promocionals i múltiples explicacions.

*1972.- Publicitat amb motiu del 50è. aniversari
 
Amb les ultimes ampliacions l'interior del Capitolio esdevenia un autèntic laberint on als poc habituals no els fàcil trobar la sortida en un entramats de desnivells, escales, passadissos i espais tots diferents els uns dels altres. El nom dels magatzems va tornar a modificar-se i va quedar escurçat a Capitol.
Cap als inicis de la dècada dels 1980's l'empresa que explotava els magatzems va començar a patir greus dificultats econòmiques. Diverses vegades va entrar en concurs de creditors i suspensió de pagaments fins a liquidar totes les existències i tancar el negoci al 1985.

*1985.- Notícia del tancament definitiu dels magatzems Capitol (Font: La Vanguardia).
 
[1].- La major part de les fonts consultades fixen el 1917 com l'any de constitució de la societat que al 1922 va obrir els Almacenes Alemanes al carrer Pelai.

divendres, 28 de juliol de 2017

BOLO CLUB ENTENZA. Carrer Entença 62. (1950's)

Cap als inicis de la dècada dels anys 1950's es produeix a la ciutat una proliferació de l'esport de les bitlles amb l'aparició de diverses entitats dedicades a la seva pràctica. S'imposen les denominacions bolos i bolera en llengua castellana i només molt tímidament es parla de bowling denominació anglesa poc tolerada per l'establishment lingüístic del moment.
 
*1953.- El Bolo Club Entenza en la llista de clubs de bitlles existents a la ciutat en aquell any. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo)
 
El Bolo Club Entenza era emplaçat als baixos de l'immoble del numero 62 d'aquest carrer entre la Gran Via i el carrer Diputació [1].
La Federació Catalana havia posat en marxa un campionat regional on la presència de clubs barcelonins era majoritària. El Bolo Club Entenza destacava com un dels més forts a l'edició de l'any 1953.
 
*1953.- Crònica d'una jornada del campionat de Catalunya de bitlles amb la participació destacada del Bolo Club Entenza. (Font: Hemeroteca El Mundo Deportivo).
 
[1].- L'emplaçament del Bolo Club Entenza coincidiria avui amb l'edifici sota el qual hi ha un dels accesos a l'interior d'illa que acull els jardins de Sebastià Gasch a la quadrícula Entença/Diputació/Rocafort/Gran Via.
 

dimecres, 26 de juliol de 2017

COESA. Electrodomèstics. Paral·lel 71. (1962-1984)

 


A l'octubre de 1962 una modesta botiga d'electrodomèstics va obrir portes al número 71 de  l'avinguda Marquès del Duero (avui Paral·lel). El seu nom era COESA (acrònim de Compañía Electrodoméstica Sociedad Anónima). La dècada dels 1960's va caracteritzar-se per la consolidació de l'entrada dels electrodomèstics a les llars de les classes mitjanes i fins i tot de les més populars amb l'aparell de televisió com element més emblemàtic. Els preus s'havien abaratit i les facilitats de pagament feien, almenys aparentment, més sostenible la inversió.
COESA va esdevenir amb pocs anys un referent indiscutible de la compra d'electrodomèstics, un sector en el que aleshores circulaven productes de marques avui desaparegudes i llegendàries com Iberia, Odag, Askar, Marconi o Aspes per citar-ne només algunes.

*1962.- Retall de propaganda de COESA en ocasió de l'obertura del seu establiment del Paral·lel

A mitjans de la dècada dels 1960's COESA s'havia nodrit d'un conjunt de botigues escampades per la ciutat amb presència a la Rambla (davant del Liceu), a La Verneda (carrer Guipúscoa), al carrer Tamarit (secció de mobles) o al carrer Rosselló (secció post-venda) entre d'altres.
Arribada la dècada dels 1970's l'empresa va optar per aixecar un nou edifici al Paral·lel, al mateix lloc on havien obert la primera botiga deu anys abans. Així doncs, al juny de 1972 es va inaugurar un modern edifici de vidre de nou plantes més àtic, baixos i soterrani que ampliava espectacularment la seva superfície d'exposició i venda. Amb aquest nou edifici COESA esa va consolidar també en el sector de les llistes de noces, un sistema aleshores molt utilitzat i efectiu per dotar a la parella recent casada de tots els elements de la llar sense el risc de caure en duplicitats.
 
*1972.- El nou edifici de COESA inaugurat aquell any.
 
COESA va començar a tenir problemes econòmics als inicis de la dècada dels 1980's. Tot i que l'arribada del video domèstic va suposar un altre gran moment per a les vendes i l'empresa es va dotar del seu propi video club, ja es feia palesa la seva mala salut econòmica per l'alt volum d'impagats, les seves grans inversions en publicitat i al capdavall una creixent davallada de les vendes. Era encara habitual veure a la premsa gran anuncis de l'empresa que ocupaven fulls sencers als diaris. El 1983 va presentar suspensió de pagaments i la plantilla ja havia estat retallada ostensiblement a la meitat. A partir d'aquí l'agonia de l'empresa va evolucionar fins al tancament definitiu.
El gran edifici de vidre que havia ocupat COESA va ser reformat a finals de la dècada dels 1990's i ocupat per les noves dependències de la Delegació Territorial de Barcelona del Departament d'Educació (aleshores Ensenyament).
 

diumenge, 23 de juliol de 2017

CINE NÚRIA. Roger de Flor 254. (1932-1966)

 
*1943.- Un programa de mà del Cine Núria durant la postguerra.
 
La vigília de Nadal de 1932 es va inaugurar al barri del Camp d'en Grassot, a cavall entre Gràcia i la Sagrada Família, una nova sala de cinema. Era situada als baixos de l'edifici avui identificat amb els números 254-256 del carrer Roger de Flor, en un local anteriorment ocupat per un garatge. L'autor del projecte havia estat l'arquitecte José Alemany i l'aforament era de 1.085 localitats. Fou batejada amb el nom de Cine Núria.
El primer empresari fou l'alemany Otto Lieman, un home de presència habitual en negocis cinematogràfics barcelonins, que va romandre al front del Núria fins al 1935. En aquells primers anys la sala alternava la projecció de pel·lícules amb varietats. 
Com recull Roberto Lahuerta [1], aquesta va ser la primera sala de cinema que disposà d'infraestructura radiofònica pròpia. Era l'emissora de barri Ràdio Núria, que el dia de cap d'any del 31 de desembre de 1934  va retransmetre en directe les dotze campanades des de la Catedral.
 
*1935.- Programació del dia 15 d'agost d'aquell any publicada a la cartellera de La Vanguardia.
 
El 1935 el Cine Núria va ser guardonat amb un premi atorgat per l'ajuntament per haver ofert la millor programació de la temporada com a commemoració del quart aniversari de la proclamació de la República. Va ser un dels molts cinemes barcelonins que durant aquell any van presentar a la cantaora de flamenc Lola Cabello acompanyada a la guitarra per Pepe Hurtado.
La sala va ser col·lectivitzada al juliol de 1936 amb l'inici de la Guerra Civil i reoberta només unes setmanes després.
Acabada la guerra, el Núria es va incorporar a la Cadena Cabezas i va quedar integrat en la categoria de cinema de barri amb programacions setmanals dobles. Era habitual el repartiment de programes de mà per les botigues i comerços del barri anunciant la programació de la setmana següent.
El 1963 va projectar la superproducció de 220 minuts de metratge Los diez mandamientos (Cecil B. DeMille. 1956), circumstància que va ser anunciada a La Vanguardia.
El 28 d'agost de 1966 va oferir la seva última sessió. Un programa doble integrat per la comèdia francesa Un tío imponente de Jean Boyer i el western Traición en Fort King amb Rock Hudson i Anthony Quinn). 
 
Les dues últimes pel·lícules que es van projectar al Cinema Núria.
 
[1].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. Madrid. 2015. 

dissabte, 22 de juliol de 2017

MONUMENT A LA LEGIÓ CÒNDOR (1940-1980)


*1939.- Publicació franquista dedicada a la Legió Condor alemanya en agraïment als seus serveis durant la Guerra Civil en favor de la causa nacional.
 
Un exponent de la connexió del franquisme amb seus aliats alemanys del III Reich, el tenim en el monòlit que es va instal·lat a la plaça de Maria Cristina (cruïlla de Diagonal amb la Gran Via de Carles III) a l'any 1941.
El 22 de novembre d'aquell any, en plena Guerra Mundial, el general Alfredo Kindelán Duany (Capità General de la Regió Militar de Catalunya) i l'agregat de l'ambaixada alemanya a Madrid general Von Bulow van encapçalar un seguici d'autoritats civils i militars per inaugurar aquest petit monument.
La peça havia estat finançada íntegrament pel govern de Hitler per tal d'homenatjar a un grup d'aviadors de l'exèrcit nazi que el 24 de febrer de 1939, un mes després de l'ocupació de Barcelona pels exercits de Franco, s'havien estavellat amb el seu avió quan retornaven cap a Stuttgart.

*1941.- El dia de la inauguració del monument (Foto: Arxiu Fotogràfic de Barcelona)
 
Consistia en un bloc de pedra amb una làpida adossada on havia estat gravada la creu identificativa de l'Alemanya nazi. A sota hi figuraven els noms dels nou soldats morts amb la frase Muertos por Dios y por España. La presència diplomàtica alemanya era durant aquells primers anys de la postguerra molt intensa a Barcelona i aquest no fou l'únic monument que s'aixecà en memòria d'alemanys morts a la Guerra Civil. En aquest cas, es tractava d'integrants de la Legió Còndor, que el 1937 havien participat en els salvatges bombardeigs que castigaren al poble basc de Gernika fins deixar-lo pràcticament arrasat.
 
*1941.- Fragment de la portada de La Vanguardia del dia 23 de novembre. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)
 
Aquell sector de la Diagonal era aleshores encara molt desèrtic i solitari i amb el pas dels anys el monòlit seria objecte de diversos atemptats, el primer i més significatiu a l'any 1946 quan un artefacte explosiu el va destrossar completament. Als cap d'una dies va ser reposat al mateix lloc, circumstància que al llarg del anys es repetiria algunes vegades més.
Finalment al 1980, cinc anys després de la desaparició física del dictador, i després d'una demanda explícita de l'ajuntament de Gernika sol·licitant la seva retirada, el monument va ser suprimit en una operació duta a terme de matinada. 

BAR GUINEA. Diagonal/Pau Claris/Rosselló. (1940's-1980's)



 
 
Hereu del Florida Bar, aquest bar-restaurant va ocupar el mateix local a partir de la dècada dels 1940's, després d'una profunda reforma de l'anterior amb un nou disseny interior que el caracteritzava per la fusta fosca (guineana) emprada en la decoració que li conferia un cert aire colonial. El Florida ja s'havia consolidat en els primers anys de la postguerra com un dels establiments de cert prestigi de la Diagonal del franquisme i al Guinea no li va resultar difícil continuar pel mateix camí.
Amb la mateixa distribució de bar als baixos i restaurant a l'entresòl, el local era regentat per la família Vila Carrera. En els seus primers anys ja era freqüentat per una clientela culta i de nivell social i el prestigiava la presència darrera de la barra de Josep Ferrerons, un dels bàrmans de categoria de la ciutat. En la llista  d'il·lustres que habitualment hi feien cap, Lluís Permanyer [1] cita, entre d'altres, al periodista Martí Farreras, al poeta Josep Maria de Sagarra, que hi prenia un Picon sense granadina d'aperitiu [2], a l'advocat Estanislau Duran i Reynals i als pintors Rafael Llimona i Ramon de Campmay. S'hi mantenia alguna tertúlia d'homes de cultura i a les tardes de diumenge era habitual la presència d'aficionats al futbol que discutien sobre el joc desplegat pel seu equip.
Després de morir l'amo, el negoci va passar a la seva dona i fou aleshores quan l'ambient del local va experimentar una certa metamorfosi, derivant cap a un bar d'alterne on era possible trobar companyia femenina de nivell. Un grup de senyores de bon veure el sovintejaven a partir de les darreres hores de la tarda i durant la nit. Tot i que aquella mena de contactes tenien un punt d'especial discreció, tots els habituals sabien perfectament el pa que s'hi coïa amb aquelles femelles arreglades i ben vestides amb el cigarret als dits que ocupaven soles les taules del bar.
En els seus últims anys el Guinea va ser també lloc de reunió dels empresaris gais de la ciutat encapçalats per Aladino Nespral. El local va desaparèixer a finals dels 1980's quan es va enderrocar tot l'edifici.
 
[1].- Permanyer, Lluís. Biografia de la Diagonal. Edicions La Campana. Barcelona 1996.
 
[2].- Sagarra, Joan de. Del Guinea al Romea. Article publicat a La Vanguardia. 7 de febrer de 2016.

dilluns, 17 de juliol de 2017

BOTIGA DE TARGETES POSTALS DE L. ROISIN. Rambla de Santa Mònica 29. (1930's-1962)



El fotògraf d'origen francès Lucien Edouard Roisin Besnard (1884-1943) va ser un dels precursors a Barcelona del negoci de les targetes postals amb vistes monumentals de la ciutat. En realitat el seu negoci s'estengué per tot el territori espanyol, fins al punt que avui qualsevol col·leccionista de postals antigues té en Roisin, un referent indiscutible.
Roisin va començar a cultivar l'art de la fotografia a la capital francesa a començaments del segle XX, dedicant-se inicialment a la seva vessant artística en un petit estudi al barri de Montmartre. Un dia li van suggerir que probablement es guanyaria millor la vida si es dedicava a comercialitzar fotografies de vistes de ciutats i monuments amb finalitats turístiques. Aquests productes començaven a guanyar mercat entre els viatgers, els turistes i les persones desplaçades dels seus llocs d'origen. Ben aviat Roisin es va fer un lloc en el mercat francès de la targeta postal.
Un altre personatge històric del món de les postals, l'empresari Àngel Toldrà Viazo, es va posar en contacte amb Roisin i varen arribar a un acord. El francés vindria a Espanya per un període de tres anys amb l'encàrrec de fer fotografies exteriors de les principals ciutats espanyoles i dels seus monuments. El material seria posteriorment comercialitzat per Toldrà.
 
 
Lucien Edouard Roisin Besnard
 
No hi ha entesa entre els biògrafs de Roisin sobre quan va venir per primer cop a Barcelona. La majoria fixen la seva arribada cap a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, probablement a finals de 1917. El fotògraf havia perdut a part de la seva familia i va venir a Catalunya acompanyat de dos dels seus nebots que havien quedat orfes. Altres fonts asseguren que cap als anys 1904 o 1905 ja havia vingut a Catalunya [1], mentre altres s'inclinen que va ser al 1897 [2] quan va fer les primeres fotografies a Catalunya.
Acabat el contracte amb Toldrà Viazo. Roisin es disposava a tornar a França que es començava a recuperar dels estralls del conflicte bèl·lic. La seva relació amb Toldrà havia passat per moments difícils a causa de desacords sobre el repartiment dels beneficis del negoci i tenia al cap tornar a París amb els seus dos nebots que acabaria afillant.
Fou aleshores quan algú el va convèncer que es quedés a Barcelona. S'havia guanyat un nom i una reputació com a fotògraf de postals i no li mancaven ofertes de treball. Al poc temps decidia muntar un negoci propi i casar-se amb Anita Sierra Moreno de la que no va tenir fills. 
Acompanyat del seu nebot, Roisin es va dedicar a recórrer de punta a punta la geografia espanyola fent fotografies de gairebé tots els pobles i ciutats. Posteriorment, va obrir una primera botiga al numero 18 del Passeig de Sant Joan anomenada La Casa de la Postal. No seria però, fins a l'any 1930 quan els Lucien es varen traslladar al número 29 de la Rambla de Santa Mònica, un lloc molt més cèntric per on hi passaven tots els turistes i forasters  que visitaven la ciutat. Això va afavorir el creixement del negoci. El rètol del tendal del nou establiment, escrit en francés, anunciava Vues de Barcelone et de l'Espagne. A sota mateix, en el marc superior de la porta i els aparadors de la botiga, n'hi havia un altre on hi figurava Postales Roisin. 
La Luciana, neboda de Roisin, es va fer càrrec d'aquesta botiga que ben aviat congregaria una gran quantitat de compradors de fotos entre els que no hi faltaven els editors de llibres de text i enciclopèdies. En els temps de més exit hi van arribar a treballar fins a deu dependents. Els llibrets de grups de deu postal desplegables varen ser una novetat que Roisin va introduir al mercat amb gran exit. Uns anys després, el seu nebot es desvinculà del negoci mentre la Luciana continuava regentant la botiga del final de la Rambla.
  
*1930.- Interior de la botiga (Foto: Roisin/IEFC)
 
La Guerra Civil no va ser obstacle per la continuació del negoci durant el franquisme. Lucien Roisin però, va emmalaltir a l'any 1943 i va morir. Tampoc aquí hi ha coincidència entre els historiadors sobre la data i el lloc del decés del fotògraf. L’opinió majoritària diu que Roisin va viatjar al seu país i que la mort es produí a París el 1943 o a Marsella el 1942 [1]. L’esquela publicada a La Vanguardia en la seva edició del dia de 27 de febrer de 1943 diu (probablement per error) que havia mort a Barcelona

*1943.- Esquela publicada a La Vanguardia en ocasió de la mort de Roisin.

Luciana Roisin, ajudada per la seva cunyada, va mantenir la botiga de Santa Mònica fins a la década dels 1960's. A principis de 1962 va incorporar la venda de souvenirs a la botiga. L'esclat turístic de començaments d'aquella dècada li va fer creure que així aconseguiria més rendabilitat pel negoci. Aquella decisió però, acabaria suposant la sentència de mort per a la botiga. El propietari feia temps que esperava la seva oportunitat per a rescindir el contracte i el canvi de condicions de les mercaderies a la venda (que no incloïen res més que postals) li va permetre rescindir el contracte i recuperar la possessió del local. S'hi va obrir un botiga de souvernir pero ja no era dels Roisin ni tenia a veure amb les col·leccions de postals. El material emmagatzemat a la botiga durant tants anys va acabar en poder de l'Editorial Labor (avui desapareguda) que pagà 25.000 pessetes de l'època per les postals.
Avui l'Arxiu Nacional de Catalunya disposa d'una part important del llegat fotogràfic de Lucien Roisin, un home al que tots els implicats en l'estudi i la difusió de la historia de la ciutat li devem un especial reconeixement. 
 
*1930's.- La botiga de Santa Mònica al final de la Rambla amb el monument a Colom al fons 
 
[1].- Roldón i Soler, Agustí. Lucien Roisin Fotògraf i editor de targetes postals. La primera serie blava de Sant Feliu de Guíxols.
  
[2].- Aquesta data correspon a la que figura a la fitxa de l'Arxiu Nacional de Catalunya, si bé es poc creïble perquè al 1897 Roisin era encara massa jove.
 

dissabte, 15 de juliol de 2017

PANELL PUBLICITARI. Plaça Catalunya. Festes de la Mercè 1969.

Agraïments a JULIÁN MURLANCH, JORGE ÁLVAREZ i FRANCISCO ARAUZ.


Plaça Catalunya 1969. (Foto: Fons privat de Julián Murlanch Folguera)

La Plaça Catalunya, rovell de l'ou de la ciutat va ser també durant el franquisme el lloc preferencial on l'ajuntament exposava les seves activitats.
A l'any 1969, l'home acabava d'arribar a la lluna i més de mig milió de hippies s'havien congregat a Woodstock en un concert que faria història. A Barcelona, a punt d'entrar en el tardofranquisme, tot continuava més o menys igual de gris. Retornats de l'estiu els barcelonins es van trobar amb aquest panell de base triangular al mig de la plaça que integrava tanques publicitàries de diferents formats i anunciava les Festes de la Mercè. El cartell d'aquell any seguia mostrant una iconografia més pròpia d'un Congrés Eucarístic que no dels nous temps que afrontava la humanitat.
 
Cartell de les Festes de la Mercè de 1969
 
Aquestes tanques publicitàries proveïdes per RED eren, si fa o no fa, les mateixes que cobrien els murs de protecció dels edificis en obres. La imatge de la guàrdia urbana muntada a cavall, amb l'uniforme de gala i aquells cascs plens de plomes tampoc hi faltava. Era una de les preferides de l'oficialitat del moment i ens en vam fer un fart de veure-la anunciant que Barcelona era una Ciudad de Ferias y Congresos.
 
La Guàrdia Urbana muntada a cavall amb uniforme de gala a la plaça de la Sagrada Família.
 
Al cim d'aquesta mena d'instal·lació publicitària, dues banderes de la ciutat amb només dues barres als quarters, flanquejaven l'espanyola, que també onejava amb solemnitat sobre la torreta de l'edifici del Banesto. La catalana ni hi era ni se l'esperava. I mentrestant... la vida continuava.

dijous, 13 de juliol de 2017

LA CUEVA DEL GORDITO. Tàpies 1 bis. (1913)


El 6 de setembre de 1913, Copérnico Olver va obrir, al número 1 bis del sempre animat carrer de les Tàpies, un curiós local que compaginava la funció típica de bar-restaurant amb una altra de menys habitual. L'establiment era també una escola d'aprenentatge per a noies que volien triomfar al Paral·lel en espectacles de varietés.
El negoci es deia La Cueva del Gordito. El gordito en qüestió no era altra persona que el propi Olver, un home gras i amb bon olfacte pels negocis, que es guanyava la vida posant lletra a les cançons de l'època i promocionant artistes que, amb més o menys sort, nodrien molts escenaris del Paral·lel i del propi Barri Xino. Uns anys abans ja havia obert una acadèmia al numero 28 del carrer Nou de la Rambla .
 
*1906.- L'Acadèmia Artística fundada també per Copérnico Olver fou el precedent immediat a aquest local (Font: todocolección)
 
 
 
*1913.- Fragments de sengles notícies sobre l'obertura del La Cueva del Gordito publicades al Papitu del mes de setembre d'aquell any. (Font: Biblioteca Nacional de Catalunya)
 
Al seu local les noies començaven a aprendre les arts de la interpretació i també les de la seducció dels homes. Les seves esperances es debatien entre poder obrir-se pas en el món de l'espectacle i aconseguir endur-se o ensarronar/enamorar als clients més acabalats dels que feien cap als tuguris d'aquells barris.
El negoci del carrer de les Tàpies va funcionar i es va convertir en una autèntica acadèmia per a futures cupletistes i cançonetistes. L'èxit va propiciar que Olver, juntament amb el músic Joan Ribé, continuessin al carrer Nou de la Rambla on als anys 1920's seguien produint estrelles de la nit tot dotant als locals de varietés de femelles desinhibides  i garboses que animaven els vespres i les matinades del Paral·lel.   

dimecres, 12 de juliol de 2017

EDIFICI DE JUTJATS. Passeig de Lluís Companys / Passeig de Pujades / Carrer Comerç. (1964-2017)

 
 
*2000's.- L'edifici dels jutjats en els seus últims anys de servei.
 
A l'any 1942 va començar l'enderroc de l'antic Palau de Belles Arts, un edifici que datava de l'Exposició Universal de 1888 i que s'aixecava sobre el triangle format pel Passeig de Pujades, el carrer del Comerç i l'aleshores conegut com a Saló Víctor Pradera (avui Passeig de Lluís Companys). Malgrat la monumentalitat i bellesa de l'edifici, l'oficialitat franquista no va tenir cap mirament en enderrocar-lo. Es va al·legar que l'estructura de ferro de l'edifici havia quedat molt malmesa durant la Guerra Civil, però també era veritat que en aquells anys de penúries el ferro era un metall molt preuat i l'estructura de l'antic palau va ser aprofitada per aplicar-la a d'altres construccions i projectes.   
  
*1890's.- Postal acolorida amb el Palau de Belles Arts
 
*1945.- Solar sobre el que s'aixecaria l'edifici dels jutjats un cop enderrocat el Palau de les Belles Arts
 
El solar resultant va quedar nu i sense ocupar durant una bona pila d'anys fins que a començament dels anys 1960's el Ministeri de Justícia espanyol i l'ajuntament de la ciutat varen decidir aixecar-hi un nou edifici amb la intenció que acollís nous jutjats.
L'edifici, d'un estil que deixava palesa l'empremta de l'arquitectura oficial franquista de l'època, havia quedat enllestit el 1964, si bé no va començar a ser ocupat fins a finals de 1965 amb la instal·lació dels jutjats de primera instància i municipals a la plantes superiors i les oficines del Registre Civil a la planta baixa o principal.
La inauguració oficial però, encara va tenir que esperar a la visita del general Franco a Barcelona al juny de 1966.
 
*1966.- Crònica dels actes de la inauguració de l'edifici amb la presència de Franco. (Font: Hemeroteca de La Vanguardia)
 
 
*1966.- El Caudillo destapant la placa que commemora la inauguració de l'edifici del jutjats el dia 23 de juny. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
*1966.- L'edifici dels jutjats el dia de la seva inauguració. (Foto: Pérez de Rozas / La Vanguardia) 
 
Els jutjats van quedar en desús a partir de l'estiu de 2009 i l'abandonament de l'edifici va provocar la seva degradació progressiva. Finalment al 2016 es va aprovar definitivament un projecte per substituir-lo per una nova edificació i cap a finals de juny de 2017, mitjançant maquinària pesada, va començar l'enderroc d'aquests jutjats.
 
*2017.- Les màquines comencen a executar les tasques d'enderrocament.
 

dissabte, 8 de juliol de 2017

JARDÍ PROVISIONAL. Presó Model. Entença/Rosselló (2016-2017)

 
(Foto: Joan Cortadellas / La Vanguardia)

En el llarg procés de tancament de la Presó Model, finalment reeixit al juny de 2017 amb el trasllat dels interns, es va produir un primer pas per palesar l'imminent retorn a la ciutadania d'aquell espai de dues illes de l'Eixample. Fou encara durant el mandat de l'equip de govern de l'alcalde Xavier Trias que es va decidir dur a terme aquella primera actuació consistent en l'enderroc del Centre Obert de Reinserció, situat a la cantonada del recinte de la presó amb els carrers Entença i Rosselló.
Aquest centre, un edifici de baixos i dues alçades era independent de la presó i acollia uns 200 interns de tercer grau. Només hi anaven a dormir. La resta del dia podien fer vida per reinsertar-se, buscar feina o treballar.
El 27 de març de 2015 l'ajuntament convergent va organitzar un acte per fer palès l'inici de l'enderrocament amb l'alcalde Trias i altres responsables municipals presents. Aquesta iniciativa va ser molt criticada per alguns sectors perquè consideraven que traspuava estratègia electoralista davant la proximitat de les eleccions municipals. Els resultats dels comicis van portar Ada Colau a l'alcaldia i el jardinet que s'havia dissenyat segons els patrons de l'equip de Xavier Trias va tenir que esperar a ser retocat pels nous responsables municipals.

*2014.- El Centre Obert de Reinserció, un edifici de dues plantes a la cantonada Entença/Rosselló i el seu recinte annex entre els murs de la presó va ser l'espai escollit per evidenciar que el fi de la Model com a presó s'acostava. (Foto: Josep Losada / El Punt Avui) 

*2015.- Un  grup de responsables de l'Ajuntament i de la Generalitat encapçalats per l'alcalde Trias contempla els primers treballs per enderrocar el Centre de Reinserció. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
 
* 2015.- Final de les obres d'enderrocament a l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
El govern municipal d'Ada Colau sempre va considerar com un fet oportunista haver alliberat aquest espai. No obstant això, el va condicionar de forma senzilla i modesta com a zona verda sense cap acte d'inauguració i d'una forma i gairebé imperceptible. Un any després de l'enderroc, el 29 de març de 2016 s'obria al públic.
El disseny definitiu de la placeta va resultar molt més simple i auster que el que havia ideat l'ajuntament convergent. Més formigó que verd, fanals i bancs nous i arbrat escàs amb una palmera supervivent de l'antic pati del Centre de Reinserció. La part baixa dels murs de la Model que delimitaven l'espai va ser pintada d'un color beige i mesos més tard donaria pas a un mural reivindicatiu de la recuperació de l'espai de la presó per a l'ús ciutadà.
Al nou espai, de 1215 metres quadrats,  hi van començar a créixer dos pebrers bords, gespa i plantes autòctones i va ser protagonista d'algunes actes i celebracions veïnals. S'hi van col·locar plafons amb grans fotografies sobre la memòria històrica de la presó.
 
  
 *2016.- El nou jardí provisional enllestit. (Foto: Marc Arias/La Vanguàrdia)  
 
*2016.- Els murs que delimiten l'espai de la placeta (Foto: La Vanguàrdia) 

*2016.-Festes i celebracions ciutadanes al nou espai verd.

*2016.- Panell d'informació sobre la història de la Presó Model. Al fons es veu un mural pintat amb referències a l'alliberament i la transformació de l'espai. (Foto: La Vanguàrdia)  
 
Al juny de 2017, la Presó Model va ser buidada d'interns que foren traslladats a d'altres centres penitenciaris. Començava realment l'etapa de la recuperació. La placeta provisional d'Entença/Rosselló va ser arrassada a l'espera de quedar integrada en el projecte general i definitiu. 

divendres, 7 de juliol de 2017

EXPOSICIÓ DEL NU. Vestíbul de l'Estació del FC de Sarrià. Plaça Catalunya (1933-1934)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, FRANCISCO ARAUZ, JAUME SUSANY i ENRIC COMAS i PARER


El cartell de l'exposició
 
El dia 15 de desembre de 1933 l'espaiós vestíbul de l'Estació del Carril de Sarrià a la Plaça Catalunya, va ser protagonista d'una important exposició d'art que tenia com a tema principal el nu femení.
La galeria superior a les vies, que uns any després seria coneguda com Avinguda de la Llum, va acollir un conjunt de pintures i escultures d'un grapat d'artistes catalans, que van fer les delícies d'alguns i van provocar la indignació i rebuig d'altres. Com ja havia passat feia uns anys amb les noves escultures que envoltaven la Plaça Catalunya, els puritans detractors de l'exhibició del cos nu, membres de societats i entitats conservadores i religioses no varen trigar en posar el crit al cel a través de manifests que titllaven d'immoral i barroera tal manifestació artística.
El Cercle Artístic, entitat organitzadora de l'exposició, va reaccionar amb un contramanifest en el que deixava ben clar que la mostra artística no era en un lloc totalment accessible, sino que es tractava d'un espai públic tancat al que s'havia de accedir pagant prèviament el preu d'una entrada.
Mereix una especial referència destacar que la inauguració d'aquesta exposició va ser el darrer acte públic oficial que va presidir el president Francesc Macià. L'avi, que ja patia d'una salut feble, va haver de ser operat l'endemà per una oclusió intestinal i en el postoperatori va emmalaltir definitivament fins a la seva mort, esdevinguda deu dies després coincidint amb la diada de Nadal d'aquell 1933.

 

*1933.- El 15 de desembre una comitiva d'autoritats presidida per Francesc Macià inaugurava aquesta mostra d'art al vestíbul de l'Estació del Tren de Sarrià. Entre el grup hi veiem també a l'alcalde Jaume Aiguader, Ventura Gassol, el general Batet i el president del Cercle Artístic Pere Casas. (Fotos: Pérez de Rozas /AFB).
 
Ramon Martí Alsina (1826-1894)
 
Marià Fortuny i Marsal (1838-1874)
 
Ricard Canals i Llambí (1876-1931)

Josep Clarà (1878-1958)

Antoni Vila Arrufat (1894-1989)

Francesc Camps i Ribera (1895-1991)

Escultures titulades La camisa i Nena pentinant-se del valencià Paredes i d'Enric Monjo respectivament. (Fotos: Torrents. Barcelona Atracción núm. 272)

*1933.- Entitats contraries a l'exhibició dels nus. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)


*1933.- Notícia de la publicació d'un manifest del Cercle Artístic contrari a les reaccions puritanes. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1933.- Vista de la galeria i les obres exposades.

*1934.- Crònica del què va ser aquesta exposició (Barcelona Atracción. núm. 272