dijous, 30 de novembre del 2017

CINE MIAMI. Carretera de la Bordeta 53. (1961-1976)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ


*1960's.- La petita entrada al cinema Miami a la carretera de la Bordeta. (Foto: Autor desconegut. Col·lecció privada Francisco Arauz).

Sala de cinema inaugurada l'any 1961 a la vorera mar de la carretera de la Bordeta, entre els carrers Farell i Moianès, prop de la Gran Via. El seu primer propietari va ser Joan Vidal i el seu aforament de 850 butaques.
Dintre de la història dels cinemes de Barcelona, aquesta és una sala molt poc coneguda i amb escassa o nul·la presència a les cartelleres que habitualment es publicaven als diaris. Joaquim Romaguera recorda que era conegut popularment com el cine de les pipes [1].
Al 1973, amb Lluís Salses Blanch com a empresari, la sala va estrenar una nova pantalla, una Unus Diplo. Tot i que oferia programació tots els dies de la setmana, la sala no va poder sobreviure a la crisis dels anys 1970's, que afectà a molts cinemes de barri que paulatinament van anar tancant les seves portes. El Miami ho va fer el 1976. [2]. 
La història d'aquesta sala de cinema té un epíleg com a teatre, condició amb la qual es va reobrir el local al 1978 amb el nom de Nou Teatre Olímpia.
 
[1].- Romaguera i Ramió, Joaquim. Diccionari del Cinema de Catalunya
[2].- Lahuerta Melero, Roberto. Barcelona tuvo cines de barrio. Editorial Temporae. 2015.
 

divendres, 24 de novembre del 2017

CASA SEGURA. Empreses, negocis i altres ocupants de l'edifici. Plaça Catalunya 17/Portal de l'Àngel 25. (1924-1932)

Agraïments a ENRIC COMAS i PARER i MIQUEL F. PACHA


La Casa Segura a la Plaça Catalunya

*1920's.- Diversos rètols ocupen les finestres i balcons de la Casa Segura. (Foto: Col·lecció Privada Enric Comas)

La Casa Segura no va tenir una vida gaire llarga. Tot just vuit anys. Durant aquest curt període de temps, va esdevenir un símbol de la plaça Catalunya, malgrat que davant seu l'edifici de la Telefònica anava creixent, acaparava l'atenció del públic i li prenia protagonisme en alçada.
Un projecte frustrat per enlairar l'edifici d'una companyia de l'electricitat que no va arribar a reeixir i els estralls de la guerra, van tenir aquell solar abandonat fins que va arribar el Banco de España a començaments dels 1950's.
Repassem en aquest article quins van ser els ocupants de les dependències d'aquest edifici.

Planta Baixa:
 
 

 
 
Pis principal:





 
Primer pis:


 




 
 
 

Royal Exchange Assurance.
 
Segon pis:

 



Tercer pis:

 
 
 

Quart pis:

Fernando Príes.
Agente de Cambio y Bolsa.
 
 
Cinquè pis:
 
 
 
 
 

RESTAURANT PATRIA. Muntaner 2 / Sepúlveda 183 (1920's-1930's)

Agraïments a MIQUEL F. PACHA, ELOY FC i FRANCISCO ARAUZ



La cruïlla dels carrers Sepúlveda i Muntaner amb la Ronda de Sant Antoni, va donar lloc a un petit triangle conegut com a plaça Goya, que Xavier Theros descriu molt bé en un article dedicat al bar La Principal [1], establiment que miraculosament encara avui sobreviu. Just davant, cap a finals dels segle XIX s'hi establir la cerveseria Casa Moritz, una de les pioneres en la comercialització de la beguda daurada i escumosa a Barcelona
La cerveseria va tancar al 1920 i tot seguit el mateix local va ser ocupat per un restaurant que amb el temps es convertiria en un habitual punt de reunió, trobada i celebració per part de membres de grups politics, socials, gremials o artístics. El seu nom va variar entre Patria i La Patria, amb o sense article. Va començar a ser freqüentat per grups catalanistes en els dies difícils de la dictadura del general Primo de Rivera.
Un moment especialment rellevant de la vida del restaurant  Patria va ser quan al març de 1930, ja a l'època de la dictablanda del general Berenguer, un grup d'intel·lectuals castellans i catalans van reunir-se al gran menjador del restaurant al voltant de la figura de Manuel Azaña, que va pronunciar un discurs històric que segellaria el pacte entre el nacionalisme català i el republicanisme federal espanyol. Tot plegat en un ambient de conspiració contra la decadència monàrquica i de reivindicació de la causa republicana. La trobada que va aplegar una cinquantena d'intel·lectuals castellans havia estat organitzada com una invitació dels seus homònims catalans pel suport ofert per homes com Gregorio Marañón, Ramon Gómez de la Serna o el propi Azaña quan la dictadura primoriverista va prohibir l'ús public del català i també l'ensenyament en la nostra llengua.

*1920's.- Aspecte exterior del restaurant La Patria
 
*1929.- La paella, especialitat de la casa.



*1930's.- Acte públic amb el president Lluís Companys i altres personalitats al bell mig de la Plaça Goya. Al fons a la dreta enquadrat en groc es pot veure el rètol del restaurant, aquí sense article. El veiem ampliat a la imatge inferior.

Noms com els de Joan Pujol o Manuel Sábat figuren com a encarregats que van dirigir aquest restaurant que durant el període republicà esdevindria un dels llocs preferits per celebra-hi banquets multitudinaris. Disposava també una àmplia terrassa a l'interior d'illa molt concorreguda als estius. Els seus preus no eren excessivament cars de manera que les classes mitjanes també hi feien cap habitualment  especialment als migdies.

*1932.- Publicitat al diari La Rambla

*1934.- Article de premsa sobre el banquet homenatge a Alberto Carsi celebrat al març d'aquell any. L'amplitud dels menjadors permetia un aforament de 300 persones.


*1920's.- Un dels molts documents gràfics conservats de celebracions en els menjadors del Patria. (Font: AFB) 
 
1930's.- Terrassa interior del restaurant Patria. (Font: AFB)
 
Durant la Guerra Civil el restaurant va ser incautat pels escamots sindicalistes revolucionàris i a l'estiu de 1938 s'hi va instal·lar un menjador popular gratuït del Comitè Antifeixista Sudamericà.
No tenim constància que el restaurant hagués sobreviscut a la Guerra Civil. El vell casalot  va ser enderrocat cap a finals dels anys 1940's i després s'hi va construir un edifici d'habitatges on va viure durant els seus últims anys l'escriptor i cinèfil Terenci Moix, mentre la discoteca Muntaner 4 i després el teatre Sala Muntaner n'ocupaven els baixos.

 
[1].- Theros, Xavier. La Principal. Diari Ara. Edició del 12 de juny de 2016. 
 

dilluns, 20 de novembre del 2017

LA FONT DEL COURE. Rambla Prim/Diagonal/Taulat. (1992-2002)

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ, ELOY FC i CARME GRANDAS

*1992.- Imatge de la font del coure en funcionament captada des del perllongament de la Rambla Prim. (Foto: Guillem Huertas. Hemeroteca La Vanguardia)
 
Les obres olímpiques del 1992 van permetre el perllongament de la Rambla Prim fins gairebé el mar. Aquest nou i últim tram, avui desaparegut, s'iniciava a la plaça de Llevant on convergien els carrer Taulat, la Diagonal i la pròpia Rambla Prim.
Just en aquest espai l'arquitecte Pedro Barragán va dissenyar una curiosa font amb brollador al cim. Era formada per una mena de turonet esglaonat que anava perdent diàmetre a mesura que les diferents capes es superposaven. Culminava amb un brollador central, que projectava l'aigua fins a cinc metres d'alçada, i altres al seu voltant que emetien aigua boirosa. Tot aquest singular embolcall descendent era de coure de tonalitats vermelloses i l'aigua hi lliscava, fins arribar al límit del perímetre circular que delimitava l'espai de la font al mig de la plaça.   
Josep Maria Huertas explicava [1] que el nom de font del coure no anava inclòs al projecte sino que va ser la pròpia gent del barri que la va batejar així. Durant els seus pocs anys d'existència va esdevenir un petit simbol i referent per aquell barri, ple encara de descampats, que el Fòrum va modificar tant.
De fet,  la font del coure va ser una víctima del Fòrum de les Cultures, que la va fer desaparèixer en favor del pas del Tram Besòs. Després de la seva retirada l'ajuntament va explicar a l'opinió pública que la font de Barragán seria reinstal·lada a l'altre extrem de la Rambla Prim, a l'alçada del carrer Santander, al barri de la Verneda. Aquest anunciat viatge però, mai no es va produir.

*1993.- Vista a vol d'ocell de la plaça de Llevant amb la font del coure entre els dos trams de la Rambla Prim. El de la part inferior de la imatge desapareixeria amb les obres del Fòrum igual que la font.

*1998.- La font del coure, a la dreta de la imatge, davant de la cotxera d'autobusos sobre la qual es va perllongar el carrer Taulat fins el límit amb Sant Adrià de Besòs. Aquest indret correspon avui amb el Museu Blau i  l'accés principal al recinte on es va celebrar el Fòrum 2004. (Foto: Hemeroteca La Vanguardia).

[1].- Huertas Claveria, Josep Maria. Paisaje del Fórum que fue y ya no es. La Vanguardia. Edició del 18 de maig de 2004.
 

dissabte, 18 de novembre del 2017

RAMBLA PRIM. Tram entre Diagonal i el mar i plaça sobre la Ronda Litoral. (1992-2002)

Article realitzat amb la col·laboració d'ELOY FC
Agraïments a CARME GRANDAS

*2000.- Vista del tram final (o inicial) de la Rambla Prim i de la plaça rodona sobre la Ronda Litoral que hi havia a l'extrem. El centre comercial Diagonal Mar començava a prendre forma a l'esquerra de la imatge. (Font: ICC)

Entre els dos grans esdeveniments que van marcar el trànsit de la ciutat cap al canvi de segle (Jocs Olímpics de 1992 i Fòrum Internacional de les Cultures el 2004) alguns elements remarcables i no precisament antics es van perdre pel camí.
El polèmic Fòrum va suposar la recuperació del que quedava de façana marítima cap al sector del Besòs i la reordenació d'alguns espais de la zona encara poc urbanitzats. Les infrastructures  viàries heretades dels dies olímpics ens havien deixat un perllongament de la Rambla Prim que, després d'arribar a la Diagonal en direcció mar, continuava uns 300 metres més fins arribar a una plaça que suposava el final d'aquella via. Aquest espai, així com la coneguda com a  font del coure que hi havia a la cruïlla Taulat/Diagonal/Rambla/Prim, formen part també de l'inventari de desaparicions que aquest blog pretén recordar als seus estimats seguidors.
*1992.- Vista de la plaça rodona que marcava el punt final de la Rambla Prim. A la imatge es veu encara en construcció durant els primers mesos d'aquell any. (Foto: Arxiu de la Diputació de Barcelona)

En aquest nou tram de Rambla Prim es van plantar arbres i es van condicionar grans superfícies de gespa als vorals del passeig central, mentre que les vies laterals permetien al trànsit rodat realitzar un canvi de sentit o bé la incorporació a la Ronda Litoral, que havia quedat parcialment soterrada sota l'espai que ocupava la plaça i que des d'allà, en sentit Besòs, cobria el seu últim tram abans de girar 90 graus per continuar paral·lela a la llera del Besòs camí del nus de la Trinitat.   
La gran plaça rodona de l'extrem de la Rambla Prim es va projectar amb un cercle central de gespa sobre el que es va plantar l'escultura rogenca del valencià Miquel Navarro, anomenada Fraternitat, en  homenatge als afusellats al camp de la Bota, nom amb el que anys enrere era conegut aquell indret. La inauguració es va produir el 20 de juny de 1992 amb la presència de l'alcalde Pasqual Maragall. La plaça mai va tenir un nom oficial en el nomenclàtor de carrers de la ciutat.
La construcció de les infrastructures associades a la celebració del Fòrum de les Cultures del 2004 va canviar radicalment el panorama. Les successives reurbanitzacions de la zona van acabar fent desaparèixer el perllongament de la Rambla Prim i la plaça del final. El monument Fraternitat va continuar allà fent companyia al modern edifici Forum (avui Museu Blau) i al palau de congressos annex a les instal·lacions hoteleres amb edificis d'alçada que ocupen la zona. Com explica Antoni Remesar [1], la pèrdua de l'emplaçament inicial del monument a la petita  rotonda mig soterrada de l'extrem de la plaça, va deixar de conferir al lloc la característica de lloc de memòria per passar a ser una fita més entre les fites del Fòrum. 

*2002.- Afectació de les obres del Fòrum al tram final de la Rambla Prim que a la foto ja ha desaparegut. (Font: ICC)
[1].- Remesar, Antoni. Art Públic. Web de l'Ajuntament de Barcelona.

dimecres, 15 de novembre del 2017

GRAN OCELLERA. Parc de la Ciutadella. (1870's-1930's)


*1880's.- Vista general de la gran gàbia. A l'esquerra de la imatge es pot veure al fons la gran cascada monumental. (Foto: AFB)

Instal·lació situada dins el recinte del parc de la Ciutadella i emplaçada entre l'edifici del Parlament i la Cascada Monumental és, contràriament al que molts pensen, un projecte anterior a l'Exposició Universal de 1888. S'havia previst ja al 1873 dintre del conjunt d'actuacions aprovades per l'ajuntament per convertir en parc els terrenys de l'antiga ciutadella. El seu elevat cost va generar encesos debats en el ple del consistori municipal. Alguns regidors consideraven un luxe innecessari la seva construcció i opinaven que la seva presència al parc no contribuiria precisament a embellir-lo, sino que seria com un nyap enmig de la verdor de la vegetació que s'hi havia plantat.

Retall de l'edició de La Vanguardia del 24 d'octubre de 1887 on es fa esment a la gran pajarera de la Ciutadella davant de la qual els nens jugaven a ser toreros. (Cliqueu sobre la imatge per ampliar-la)

*1897.- Imatge del Palau del Parlament amb l'ocellera al fons (Foto: Col·lecció privada Jorge Álvarez)

La gàbia era de grans dimensions i s'estructurava en diversos nivells i seccions. Permetia la contemplació d'un gran nombre d'aus, algunes de considerables dimensions. Al llarg de la seva vida va ser objecte de diverses reparacions. La seva presència al parc va generar al seu voltant un espai habitual de venda i exhibició d'aus i ocells.

*1933.- Emplaçament de la ocellera dins el recinte del Parc de la Ciutadella. (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Entrada la dècada dels 1930's es perd definitivament la pista d'aquesta ocellera, que molt probablement no va poder sobreviure als estralls de la Guerra Civil.

dimarts, 14 de novembre del 2017

XEMENEIA DE CAN BIANCHINI. Poblenou.

Agraïments a FRANCISCO ARAUZ i VALENTÍ PONS TOUJOUSE

 
Probablement la xemeneia més singular de la ciutat, no tant per la seva alçada com per la seva forma helicoïdal que la feia semblant a un tirabuixó, va ser la que hi havia al Poblenou a la fàbrica d'Alberto Bianchini. Havia estat projectada per l'enginyer Alfred Ramoneda Holder.
L'empresa produïda filferros de tota mena i l'original xemeneia, d'uns quaranta metres d'alçada, va romandre dempeus fins després de la Guerra Civil. Era visible des de l'antic camp de futbol del Júpiter que s'aixecava al carrer Lope de Vega.
 
*1930.- Capçalera d'una factura de l'empresa A. Bianchini, Ingenieros, S.A. (Font: Col·lecció privada Francisco Arauz)

*1933.- Emplaçament de la fàbrica A. Bianchini S.A. productora de fil-ferros al carrer d'Espronceda (Font: Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya)

Els exemples de xemeneies helicoïdals a l'arquitectura industrial no són gaire habituals. Els podem trobar a la Colònia Sedó d'Esparreguera i també a la Bòvila de Can Almirall a Terrassa, probablement la més coneguda.

*1930's.- Vista de la tribuna principal del camp de futbol que el CE Júpiter tenia en els terrenys que avui ocupen els Jardins de Josep Trueta. A la dreta de la imatge hi podem veure la xemeneia de Can Bianchini.

 *1915.- Anunci a la Barcelona Selection Guide

diumenge, 12 de novembre del 2017

SALES X. Cinema pornogràfic. (1984-2004)


El dilluns dia 5 de març de 1984, un any i mig després de la victòria del PSOE a les eleccions generals, la ministra de Cultura Pilar Miró, autoritzava l'exhibició pública de pel·licules pornogràfiques amb escenes de sexe explícit en sales especialitzades dedicades exclusivament a aquest fi, que van ser batejades amb el nom de sales X. Els governs anteriors de la UCD, presidits per Adolfo Suárez i Leopoldo Calvo Sotelo, no s'havien decidit a regular aquest negoci, tot i que era clar que tindria inicialment una acollida considerable per l'escassa difusió d'aquest gènere entre els espectadors del país.

*1984.- Anunci publicat el dia 5 de març quan s'estrenà Exhibition al cinema Diorama que ja no podia figurar amb el seu nom. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

*1985.- L'antic cinema Diorama, reconvertit en Sala X a la plaça Bonsuccés.
 
Fins aleshores i des del 1977 el sexe al cinema arribava als espectadors a través de les cintes amb la classificació S on es podien veure escenes simulades sense exhibició explícita d'actes sexuals. Aquest negoci havia tingut els seus anys d'esplendor i a manca d'emocions més fortes encara disposava d'un cert nombre de seguidors quan va arribar el porno a les pantalles. La classificació S ja havia estat suprimida al 1983.
Les noves sales X tenien un aforament limitat a 200 butaques, la qual cosa va requerir la reforma interior dels cinemes per acollir-se a aquesta nova reglamentació. En moltes d'elles la distància entre la primera filera de butaques i la pantalla va augmentar fins a esdevenir força considerable per la necessitat de reduir l'aforament. En d'altres casos van ser els passadissos que van guanyar amplària. El preu (450 pessetes la localitat) era també lleugerament superior al de les entrades d'un cinema d'estrena convencional (250 pessetes)
Una altre detall de les noves sales es que no podien mantenir el nom oficial de l'antic cinema on eren emplaçades sino que la identificació es resolia afegint el nom del carrer o plaça darrera del títol genèric de Sala X.
Les sales de cinema que van ser autoritzades van ser les següents:

Diorama, a la plaça Bonsuccés
Maryland, a la plaça Urquinaona
Castilla, al carrer Obradors
Principal Palacio 2 (antic Latino), a Rambla 27
Roma, al carrer Aragó
Avenida de la Luz,  a la via soterrània del mateix nom
Atlanta, al carrer Trafalgar
Ducal, al carrer Besalú del barri de Camp de l'Arpa
Montserrat, al final de l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat al Guinardó

*1984.- Llista de sales X aparegudes a la cartellera de La Vanguardia a l'edició del dia 25 de juliol d'aquell any.

D'aquesta llista les dues primeres sales autoritzades van ser les dels antics cinemes Castilla i Diorama, que varen estrenar-se amb la projecció de les cintes pornogràfiques Garganta Profunda (Deep Throat)Exhibition respectivament.
La primera era un producció nordamericana de metratge mitjà (amb prou feines ultrapassava els 60 minuts) amb l'actriu Linda Lovelace. La protagonista presentava una singularitat anatòmica derivada de tenir el clítoris a la gola. Deep Throat dirigida per Gerard Damiano havia estat estrenada a Nova York el 1972 (dotze anys abans) i havia generat un gran escàndol entre la puritana societat nordamericana.

*1984.- L'anunci de l'estrena de Deep Throat a l'antic cine Castilla incorporava fins i tot un petit plànol per no perdre's. (Font: Hemeroteca La Vanguardia)

Linda Lovelace i Harry Reems protagonistes de Deep Throat en un fotograma del film.
 
Per la seva banda Exhibition, producció francesa rodada el 1975,  era una cinta autobiogràfica, a manera de documental, protagonitzada per Claudine Beccarie, una de els actrius pioneres d'aquest gènere a França. El film va ser seleccionat pel Festival de Cannes d'aquell any dins la secció de Perspectives del Cinema Francès.

Cartell francès del film Exhibition. La reglamentació de les sales X no permetia que als anuncis i publicitat es veiessin els cartells dels films.
 
Durant els primeres dies es van poder veure llargues cues d'espectadors (més del 90% masculins) i les sales s'omplien a vessar. La major part d'aquelles sales X van tenir existències efímeres amb una esperança de vida que en el millor dels casos superava els quatre anys. Van ser els casos dels antics cinemes  Montserrat (juny 1984 - desembre 1985), Ducal (juliol 1984 - desembre 1985), Atlanta (juliol 1984 - novembre 1987), Castilla (març 1984 - juny 1988) o Principal Palacio-2 (juny 1984- octubre 1988).

La Sala X instal·lada a l'avinguda de la Llum
 
Amb el temps la curiositat i l'interès per veure aquest tipus de cinema va anar mitigant-se. Un cop estrenades les poques pel·lícules mítiques del gènere (The Devil in Miss Jones, The Story of Joanna o The Opening of Misty Beethoven) els films eren d'escàs valor argumental i es reduïen a un carrusel d'escenes sexuals. D'altra banda,  l'arribada i generalització del video domèstic va suposar el cop més fort a les sales X, que progressivament es varen anar buidant d'espectadors. Lògicament els addictes al gènere porno preferien exercitar el seu voyeurisme en la intimitat de la pròpia llar, prèvia visita al videoclub per llogar la cinta. En els casos del Montserrat i el Ducal, les dues sales més allunyades del centre, cal afegir també a les raons del seu tancament prematur el refús generalitzat que entre els veins del barri va provocar la sala.
Les sales van acabar esdevenint territoris de contactes (majoritàriament homosexuals), en les pròpies butaques o en els lavabos on sovint s'acumulava una gran quantitat d'espectadors als quals poc els importava el film que es projectava. Durant les sessions era habitual veure un moviment permanent  d'espectadors que, entre la foscor de la sala, anaven canviant continuadament de butaca en un trànsit espectacular. Això provocava sovint les queixes sonores d'algun espectador que no podia veure la projecció amb normalitat. En algunes sessions era també habitual la presència de prostitutes que oferien allà mateix els seus favors sexuals.

*1994.- Deu anys després de la seva aparició, les sales X actives s'havien reduït a tres, com demostra aquest retall de la cartellera de l'edició de La Vanguardia del dia 4 de març d'aquell any.

La sala X de l'Avinguda de la Llum va tancar al novembre de 1992. Les més longeves van ser la de l'antic cinema Maryland (tancada el 1999), la del Diorama (clausurada a l'agost de 2000) i la del cine Roma que va arribar al segle XXI. A la cartellera del dia 1 de gener de 2001 ja només hi podíem trobar la del carrer Aragó.  Paral·lelament fora d'aquest circuit alguns sex-shops havien incorporat petits espais per a l'exhibició de pel·lícules X a banda de les cabines d'ús individual. Finalment l'accés generalitzat a internet  va acabar de facilitar la visualització de continguts pornogràfics de manera que era ja no era rendible el manteniment de les sales X

Entrada a la Sala X del carrer Aragó, antic cinema Roma, que va ser l'última a tancar el 30 de novembre de 2004.